Mallorca també és una terra de naufragis. Les turbulències polítiques de l'Europa del segle XX enviaren molts de nàufrags a aquestes illes, especialment a Mallorca i a Eivissa, i en alguns casos podríem dir que s'ha donat aquí una figura molt literària, la del nàufrag feliç, per més que la nova vida es presentàs plena d'estretors. La felicitat no trescava pels àmbits de lo material, era com la remor fèrtil de l'aigua obrint-se camí en els solcs dels esperits escalivats. D'aquests nàufrags, uns quants foren pintors, i uns quants d'aquests pintors havien transitat les avantguardes i n'havien après algunes lliçons. Gent de Moràvia, de Polònia, de Lituània, de Bulgària..., que, després de passar per mitja Europa, pels EUA, fugint de guerres i d'altres misèries, un bon dia s'instal·laven provisionalment a l'illa, i aquesta transitorietat esdevenia definitiva. El nostre país ha estat per a molts el caravensall del nòmada cansat. Darrera de cada pinzellada de Bruno Beran o de Poharnok, de Koslowsky o de Daklan, hi ha una llarga peripècia humana sovint amb més ombres que llums, sempre intensa i rica. Lo més emocionant de la relació de Koslowsky amb Bunyola és que un fugitiu de la història ha trobat finalment qui tengui cura de la seva memòria. Aquests dies, i fins dimarts, a la sala parroquial d'aquest poble hi ha una exposició de quadres de Jacob Koslowsky, que nasqué lituà i va morir bunyolí. Els seus amics es constituïren en associació cultural, i, així, l'obra no està desemparada, com passa amb la de tants de pintors estimables, inexorablement condemnats a l'oblit. A canvi, el poble té, per mitjà de la pintura d'aquest artista, una comunicació directa, privilegiada, viva, amb l'art contemporani, perquè se sap responsable d'una de les seves veus. Aquesta relació poble-pintor l'explica, en un text que, de tan raonable, resulta revolucionari, la comissària de l'exposició, Joana Maria Palou. Servidor voldria remetre el lector a aquest text, que apareix al catàleg de l'exposició. En qualsevol cas, Bunyola apareix avui com un exemple magnífic de poble que es responsabilitza de l'obra, del llegat, de la memòria d'un artista, salvant-la de la tudadissa de què fa norma aquest país. Dies enrera parlàvem d'Algaida en relació a Pere Capellà. Una mateixa actitud ennobleix els dos pobles: perquè algú s'ha de cuidar de les coses, de la memòria de les persones, del patrimoni, de la cultura de cada lloc; i de la del país. Tots en podem aprendre, d'aquests dos pobles, una lliçó de futur. Si volem que el futur sigui qualque cosa, des d'ara li hem de reservar el millor de cadascú.