algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
25°

Les querides del president

Tranquils. No es tracta de cap dels nostres presidents, ni d'una segona part del negociat del Rasputín. Tampoc no voldria fer cap exègesi de bugaderia dels embolics reals d'alguna autoritat autonòmica, car dins el nostre context cultural i a l'alçada del segle XXI aquestes qüestions només interessen o escandalitzen els molt pobres d'esperit. El fet concret que us explicaré té, com podreu comprovar, un nivell de sofisticació gens corrent. Me contà qui ho sabia que fa uns dotze o tretze anys va circular el rumor que un president autonòmic molt de missa (i aquest punt ja és interessant) tenia una querida. La xafarderia va agafar cos probablement perquè no encaixava ni poc ni molt en la personalitat pública del protagonista, i devia ser precisament per això que que va córrer com a cosa certa. Els fonaments de la història, segons el meu confident, reculen fins molt abans, amb la fallida financera del polític. Segos sembla, la pèrdua de l'important patrimoni familiar li provocà una mala consciència crònica motivada per la frustració de no poder-lo fer arribar als seus fills de la mateixa manera que li havia arribat a ell. Precisament el major va mirar de pal·liar els efectes del mal cap de son pare cobrant comissions a totes les obres que encarregava el seu govern. El problema sorgí quan els altres germans (per voler participar del negociet o per evitar el descrèdit que el comportament del gran podia provocar si transcendia) se li enfrontaren. En plena discussió aparegué la mare, que va fer costat als germans petits. I quan el gran ja no tenia escapatòria, arribà el pare que, naturalment, el disculpà. La violència familiar que tots havien abocat damunt el fill gran es desvià immediatament cap al senyor president que, emprenyat per la incomprensió dels seus, decidí anar-se'n i no tornar a ca seva. Cada vespre, en acabar els actes públics corresponents, el cotxe oficial arrencava cap a cal president per despistar els periodistes i mantenir les formes, però aviat es perdia pels carrers de la capital i acabava a un altre lloc. El comportament del president sorprengué la dona i els fills, que no havien previst una resposta tan contundent. La primera dama, però, sempre havia tengut recursos i no es conformà amb aquella situació. Va decidir fer tornar el marit a ca seva, i, gent d'ordre com eren tots, s'empescà que la millor manera per aconseguir-ho era encarregar a una periodista que fes córrer que el president tenia una querida. La difusió de la mentida va ser eficaç, però com que la senyora presumptament implicada no tenia un perfil gens adequat a la funció que li assignaven a la gesta, quan la cosa començava a ser inversemblant, la dona del president li canviava la querida. Fins a tres n'hi atribuí. Mentre, el president feia la seva via i no s'alterava pels rumors que sabia que circulaven. Ell no s'alterava, però els del seu partit sí, i, com que ningú no sabia d'on sortien aquelles calúmnies, pensaren que era cosa de l'oposició i els ho retragueren. Els de l'oposició, que no tenien art ni part en tot aquell muntatge, posaren detectius al president per aclarir què dimonis passava. Quan tengueren un informe complet, per rentar-se les mans de tot l'afer, el lliuraren en mà al president. I és aquí que va trobar que l'escàndol ja feia massa embalum i que més valia tornar a ca seva. El narrador d'aquesta història m'explicà que ell mateix la trobava massa novel·lesca, i per això li preguntà a un dels fills per què havien armat un embolic tan gran. «I si no, com volies fer tornar el pare?», fou la seva resposta. Fantàstic, no?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.