Quasi sempre la realitat et davalla a pedrades del nigul de les esperances i e20N és un bon dia per fotre de morros al terra de l'objectivitat. Passejava per l'avinguda de l'Argentina, a l'alçada de la Faixina, quan un estol de furgonetes de la Policia Naciona, aturades enmig del carrer, mostraven la urgència dels seus llums de sirena. En total en vaig comptar sis, tres en una direcció i altres tantes en l'altra. Uniformats agents, casc i porra, corrien cap a no se sap molt bé on. Al mateix temps, menys d'un centenar de joves antifeixistes es concentraven al peu del monument que s'alça com a ignominiós homenatge als aixecats en armes, escut preconstitucional inclòs. Llegiren un manifest -tan llarg i anticomercial que dificultava el seu litúrgic seguiment- i se n'anaren. Era la seva pacífica manera de demostrar que no hi ha vocació d'acabar amb el substrat franquista de la nostra societat ni de fer una desapassionada i objectiva revisió de les responsabilitats, a vegades criminals, dels seus còmplices, l'Església inclosa. Perviuen els símbols i les maneres, i aquells que per edat no les han viscudes i per formes no les utilitzen tenen tot el dret a denunciar-ho. Com tothom, és clar. Però, ells encara tenen l'empenta de concentrar-se, llegir un manifest, repartir unes octavetes -amb lletra tan petita que és com un cant a la joventut dels seus ulls i una selecció natural contra la presbícia senil- i anar-se'n.

l l l
Per a afegir arguments a la seva pacífica denúncia, la desmesura policíaca s'incrementà a mesura que la concentració es dissolgué i les furgonetes, carregades de defensors de l'ordre i de la llei, se n'anaren cap aConsolat de Mar, pel passeig de Sagrera en contra direcció. Aparcades les furgonetes allà enmig i els seus ocupants formats en dues fileres a la vora, qui això subscriu esperava, carnet de premsa a la mà (per si les mosques), l'aparició d'un perillosíssim escamot de manifestants detectats per uns eficients i eficaços serveis d'informació. Un minut, dos, tres i res. A l'estona, la militaritzada formació es desfà, s'enfilen en els seus vehicles i sirenes en l'aire se'n van. Supòs que s'havia acabat la manifestació de grisos en homenatge al 20N gloriós. Pens jo.

l l l
Unes hores més tard, en eNou Camp barceloní, la policia, també comandada per «socialistes de tarannà», com aquí, confiscava la pancarta Catalonia is not Spain als seus legítims propietaris, membres de les JNC. L'han retornada dies i litres de tinta vessada després. Però encara no sabem per quins set sous actuen d'una manera determinada. Què els mou a fer coses més pròpies d'altres temps? No hi seria de més rebre qualque disculpa, explicació, excusa, fins i tot. Mentrestant, ens creurem que es mouen emprenyats pel que significa la llibertat d'expressió. La mateixa que permet alçar una pancarta que, segons eHerald Tribune, servia per marcar diferències amb els xenòfobs deBernabéu i ho explicava als espectadors de mig món. Una llibertat d'expressió que deu fer mal als orgulls patrioters.