El deure de conèixer el català a l'Estatut

Ens trobam en un moment decisiu per a la llengua catalana; hem arribat a una complicada cruïlla i si no escollim el camí encertat, pot ser que la seva vida tengui els anys comptats. És un moment on l'ataquen per tots els costats, uns d'una manera conscient i d'altres inconscientment, però creant un vertader perill. Des dels senadors valencians del PP que enarboren pancartes contra la unitat del català, intentant l'escissió per la via política i contra la veritat científica, fins als gonelles residuals que queden per aquí, que volen la separació i la dissolució, ambdós grups ho solen fer en castellà, perquè l'únic que desitgen és la debilitació i la desaparició de la llengua catalana. Però també actuen de manera contraproduent altres persones que ho fan d'una manera inconscient, com la vicepresidenta del Govern de l'Estat, Fernández de la Vega, que ha fet un ou de dos vermells dient que el català i el valencià no són del tot iguals, però sí molt semblants. No explicaré que podia estar dient la veritat i també que podia estar infiltrant una gran mentida, segons quina era la seva intenció final o el significat que captassin els receptors del missatge. Joan Riera ho deixava molt clar a l'article De la Vega, a aquest diari, dia 17 d'aquest mes, i, per tant, no insistiré en el tema. Igualment veus com la de Maria Antònia Munar a una entrevista al suplement Presència de dia 14, on semblava molt cofoia amb els resultats obtenguts, quan deia: «La llengua catalana no havia estat mai en millors condicions. No hi havia hagut mai tanta de gent que la sabés llegir i escriure». A criteri meu la primera frase és falsa i la segona, vertadera. És falsa perquè molts sociolingüistes i l'Institut d'Estudis Catalans informen explicant la mala situació de la llengua catalana quant a l'ús, que és el termòmetre de la salut de qualsevol llengua, i aquests informes assenyalen que té una malaltia molt greu. La senyora presidenta del CIM no deu recordar que la seva frase vertadera és la mateixa que va pronunciar Josep M. Llompart, però en el sentit que es llatinitzava. Hi pot haver molt de coneixement d'una llengua, però si no s'usa, la llengua mor, igual que el llatí.