Ucraïna viu hores d'incertesa. Els dos partits principals, un de proeuropeista i l'altre prorús, es proclamen vencedors. Mentrestant, creix el perill d'una confrontació civil que duria la incertesa al cor del continent. És el pitjor que podria passar ara, quan el procés de convergència dels 25 avança a passes gegantines. Amb una població i una extensió semblants a les de l'Estat espanyol, Ucraïna sempre ha estat un enorme coixí entre Rússia i la vella Europa. Russos i germànics han pugnat al llarg de la història per controlar-la. Però els ucraïnesos han demostrat sempre un orgull nacionalista molt fort, suficient per mantenir la seva llengua i la seva personalitat, fins i tot durant el segle XX. En els anys trenta, el seu líder, Konovalets, va ser assassinat pels serveis secrets d'Stalin a París. Quan el 1941 Hitler envaí l'URSS, un dels seus objectius era el domini absolut d'Ucraïna. De fet, arribà a prometre als seus soldats de les divisions d'avantguarda que el país seria dividit en finques i que els en regalarien una per cap. Ara els ucraïnesos freguen el precipici: uns aposten sense complexos per l'Europa lliure de l'euro; però els altres, inclosa la potent minoria russa -i els serveis secrets de Putin- no volen perdre el seu coixí i l'enorme potencial agrícola ucraïnès. És una conjuntura perillosíssima, que pot trencar les relacions entre Brussel·les i Moscou.