La cultura neoliberal -és a dir, aquella que respon a clixés neoconservadors i neoclientelars- ha campat a l'ampla, durant dècades, a la nostra comunitat. Això ha tingut tal magnitud que hom està temptat a pensar que els neocons feren servir Balears com a laboratori d'experimentació, abans de patentar i universalitzar aquesta cultura d'abast global. Ésser funcionari, almenys fins fa una sèrie d'anys a casa nostra, era sinònim de fer part d'una casta de neoprivilegiats. Eren temps en els quals els cridats a fer part de les oposicions eren molts, però pocs els elegits, entre d'altres coses perquè a banda de tot, allò menys important eren els coneixements o les habilitats, sinó la predisposició i la disposició a fer part d'un determinat referent simbòlic de poder. Aquesta cultura dominant, encara ara, abomina la planificació, l'objectivitat i la igualtat d'oportunitats. L'administració pública està al servei només d'interessos privats -no necessàriament immorals- i per sobreviure està disposada, l'administració, a ser menyspreada i acusada d'inútil, corrupta i servil, fins i tot pels que la utilitzen. Entre els sectors populars ha penetrat, per extensió, una certa convicció que la gestió pública, per esser eficaç, ha d'estar en mans de gestors sense escrúpols, amb impunitat i amb protecció mediàtica. Ho hem vist a les Balears durant els darrers anys. Hi ha un partit amb unes habilitats especials per perdre als jutjats i guanyar al carrer. Un partit que sense guanyar partits, sempre vol guanyar la lliga. Ho tenen gairebé, menys les consciències. Per jugar sempre sense regles de joc, la consciència fa més aviat nosa.