L'obra de Georges Roualt (París 1872-1958) és un cas realment especial. D'una banda hem de reconèixer que la seva tècnica, les seves matèries i maneres, les seves formes, no tenen -en absolut- res d'acadèmiques i són tan agosarades i lliures, si no més, com les dels seus companys de lleva (Henri Matisse, Henri Manguin, Albert Marquet, etc.), gran admirador com és de Cézanne i de Paul Gauguin. Val a dir que, quant a independència, el seu art ho és tant com el que més de tots els grans pintors que treballen a París a començaments del segle XX. De l'altra, alguna cosa diferencia radicalment la seva obra de la dels altres. Perquè la seva pintura és una pintura amb contingut, tal vegada sobretot amb contingut; una pintura, si es vol, amb ideologia. Per bé i per mal, Georges Roualt és un pintor cristià, un pintor catòlic, com no n'hem tingut cap als països catalans, malgrat allò de «Catalunya serà cristiana o no serà» de Torras i Bages.
John Berger ha insistit molt que l'arrel del seu art és psicològica -qualcú dirà que espiritual- més que no formal. «El judici no sorgeix del que mostra; al contrari, el que es mostra ha estat cercat a fi de confirmar el judici». En definitiva, ens acaram amb una obra en la qual és més decisiu el fons que la forma. El que passa és que John Berger sembla confondre la religiositat cristiana amb la misantropia quan ens diu: «Cap altre artista no ha produït mai un volum semblant d'obra purament misantròpica com Roualt durant el període entre el 1905 i el 1912».
Tanmateix, aquest reduccionisme a la misantropia de l'obra de Roualt és perfectament discutible. Si es tractava sols d'expressar el desgrat més pregon amb la realitat que l'envolta, l'artista no hauria experimentat tanta dificultat per a acabar els seus quadres. Recordem que Roualt va cremar, davant l'algutzir o saig del jutjat, el 5 de novembre de 1948, 315 de les seves obres, per considerar que no no tendria temps d'acabar-les. I, així i tot, el 1963, la viuda i els fills del pintor feren pública donació a l'Estat francès de prop d'un milenar de peces que havia deixat inacabes, en el seu estudi, en morir. I també és un fet que sempre va manifestar escrúpols davant la seva capacitat efectiva per a donar el caràcter que volia donar a les seves obres. Sembla evident que aquest caràcter era cristià. Si hagués volgut expressar una mera misantropia, la seva suposada condemna i repulsa del gènere humà, les peces de la seva producció pictòrica s'haurien pogut acabar -com aquell qui diu- de qualsevol manera. De més, sembla que no és possible pretendre que tots els seus personatges siguin sols caricatures. Els mateixos jutges -un dels seus temes favorits-, com assenyala José Corredor-Matheos, no són mai condemnats per l'artista, senzillament «a Roualt li fa mal que uns homes n'hagin de jutjar uns altres». De fet, considera que «no són menys indefensos aquests éssers que els marginats». A un determinat nivell, tots cabem dins el mateix grup.
Tant si ens agrada com si no, cal reconèixer que la nostra època no és la més adequada per a esbrinar res en matèria de religiositat. Però també és cert que gràcies a la magnífica labor de la Fundació Caixa Catalunya, tenim ara l'oportunitat de visitar, a la Pedrera, el més atemporal dels edificis de Gaudí, a Barcelona, una interessantíssima exposició antològica d'aquest pintor que es demanava: «¿Per què hauria de ser l'obra d'art sempre en concordança, un perllongament, i en harmonia amb el temps i amb l'entorn actual? I per què no podria reaccionar contra el temps i l'entorn?». Tenim, doncs, fins a mitjan febrer, una oportunitat de judicar per nosaltres mateixos si era cap mera antipatia a la condició humana o, al contrari, alguna forta relligació o relligament amb el crucificat per antonomàsia el que movia de bon de veres l'art punyent de Roualt.
Bartomeu Fiol, escriptor
