Determinades tardes de diumenge, em dedic al noble lleure de la relectura, una altra manera de fer camí restaurant l'edifici soscavat de la memòria. I vet aquí que, embadalit en els tercets encadenats de l'ègloga II de Garcilaso de la Vega, m'assalta un vers que em transporta lluny del text que tinc al davant: «del puerco jabalí cerdoso y fiero». Immediatament pens en aquell parlamentari de la Segona República Espanyola, radical lerrouxista, que es guanyà el malnom d'«El Jabalí» per la seva agressivitat, sempre servent fidel d'aquell polític obscur i tenebrós, Alejandro Lerroux, de trista memòria. «El Jabalí» es deia Joaquín Pérez Madrigai va fer tot tipus de mans i mànigues per salvar la imatge del seu patró Lerroux, molt especialment defensant-lo, amb argúcies i mangarrufes parlamentàries, en relació als escandalosos casos Straperlo i Nombela. El primer, tingué a veure amb una ruleta instal·lada a Mallorca, a l'Hotel Formentor, més trucada que la del Ricky's bar de Casablanca. El segon fa referència als negocis d'un taAntonio Nombela a la Guinea espanyola. Cap dels dos expedients no podien mostrar un pam de net. Però tant se val, el diputat Pérez Madrigasabia emprar tot un rosari de leguleyerías, interpel·lacions i vives dialèctiques agitades, que actuaven a manera de tap obstructor de diverses actuacions adreçades a donar llum damunt processos tenebrosos. Amb una d'aquestes, el març de 1936, li va venir de ben poc que no l'arreglessin ben arreglat, en el mateix hemicicle, quan aconseguí treure de pollaguera un bon grapat de parlamentaris d'esquerres, que anaren per ell amb ganes de maçolar-lo. El varen salvar pels pèls Indalecio Prieto i Dimas de Madariaga Almendros, un socialista i un cedista, perquè estaven a punt de linxar-lo dins el mateix Parlament. Ho conta, amb esperit equànime, José María Gil Robles a les seves memòries polítiques No fue posible la paz (Ariel, 1968). «El Xoco» em recorda que Madariaga Almendros no tingué la mateixa sort.

-Havent esclatat la Guerra Civil, fou detingut per milicians afectes a la República, que l'afusellaren, sense formar-li causa, per devers Escalona, a Toledo.

-El que resultà incombustible fou «El Jabalí». Aquest lerrouxista, després de l'aixecament de juliol del 36, no sé com s'ho va fer, però aconseguí que li donessin entrada dins Ràdio Nacional d'Espanya, dirigida per Atonio Tovar, on continuà fent-ne de les seves, amb aquella abominable facilitat de paraula.

-Es devia omplir la boca amb sintagmes de l'estil de «mi partido», i coses d'aquestes, fent tot quant sabia perquè s'oblidés el seu passat republicà.

-Si només fos això, Macari, el trobaríem en el Purgatori. Però ca! Quan un ha nascut per fer nyaps i mals papers, es passa tota la puta vida fent bunyols, pastitxos i cagades.

-I «El Jabalí» d'això en sabia, no?
-Era un mestre. A diferència del director de programes, Jacinto Miquelarena, que treballava amb fina ironia, Pérez Madrigapopularitzà l'espai «El miliciano Remigio pa la guerra es un prodigio», amb sal de la gruixuda i gust repugnantet.

-És que de porcs i de senyors, n'han de venir de casta.