La plataforma d'EU

Esquerra Unida (EU) aprovà el passat cap de setmana iniciar el seu procés de rehabilitació que ha de culminar la pròxima primavera amb la creació d'una plataforma que agrupi a tot tipus de col·lectius d'esquerra alternativa. El que serà exactament, doncs, encara queda per veure, perquè caldrà, per valorar-ho, saber quins són aquests grups. I aquesta és el primer com què que se veu en tot això. És a dir, si són, aquests famosos grups d'independents, els de sempre o si és que n'han nascut de nous, i, en qualsevol cas, si tenen una certa transversalitat en àmbits socials diversos o si pel contrari se tracta dels habituals del mateix àmbit però amb noms multiplicats. Sigui com sigui, la ostentació preventiva del suport d'aquests indeterminats grups independents d'esquerra alternativa no implica res, per a l'impacte social de la plataforma. Els partits polítics sempre procuren tenir grups socials afins, tant afins que en realitat directament o indirectament els han creat ells mateixos, per poder dir que allò que fan compta amb «evident» suport social. Sense ànim de recordar bubotes del passat, és el que feia, sense anar més enfora, el PCE dels bons temps, els únics, allà pels anys d'abans de les primeres eleccions, quan a Palma qualsevol reunió que se muntàs, fos del que fos, tenia present «el» partit sempre, a través d'un grup «social» de veïnats, de professors, d'advocats, d'obrers de drassanes... «Pareixia un pop, el PCE, era per tot...», recordava Fèlix Pons en una entrevista. Després, a l'hora de les urnes, la famosa societat «activista» que suposadament donava caliu al Partit Comunista, clar, no aparegué per enlloc: perquè la gent dels grups «independents» sempre eren la mateixa, que se multiplicava per formar gran quantitat d'associacions. No vull dir que sigui cas, però el perill existeix. Independents al marge, el que posà en marxa EU fa uns dies no és el que els seus dirigents deien que farien, exactament. No el que estava escrit en documents interns, sinó el que deien a fora, que no és el mateix. Perquè, a la pràctica, no hi haurà fusió de parts diferents en una formació nova i única, que era el previst, o almanco el que se deia que seria el resultat òptim. Pentura quedarà més congelat el PCE, únic partit que forma part d'EU a Balears, i també les sigles actuals potser quedin en estat letàrgic. Però no hi haurà dissolució per crear un ens unitari i nou. EU seguirà existint i mantendrà vincles orgànics amb la IU nacional de Gaspar Llamazares. La criatura resultant no serà, doncs, un sol cos sinó una plataforma. La diferència no és de matís, sinó substancial. Una plataforma pot ser més o manco efectiva, més o manco forta, però és el que és: quelcom creat per parts les quals sempre se'n poden refer i retirar-se, la qual cosa està molt bé, o, pot ser també, i emperò, un àmbit en el que si una part crea, directament o indirecta, la majoria dels seus components és la que controla la nova criatura per mor de la multiplicació de subjectes suposadament variats però que són el mateix, la qual cosa anorrea la plataforma. No vull dir que sigui el cas, però el perill existeix. De moment, a aquesta plataforma formada per EU i els futurs i desconeguts grups independents l'únic altre partit que se li vol sumar és Els Verds de Mallorca. Ja veurem com ho negocien, però així d'entrada ja els han fet un traje, als ecologistes: bastaria que els «col·lectius independents» formassin una sola part (i no en parlem si fossin més) que els ecologistes de Miquel Àngel Llauger quedarien en permanent minoria: dos a un. No vull dir que sigui el cas, però el perill existeix. EU, clar, ha de fer tot el que pugui per intentar sobreviure, però no seria més senzill dir-ho clarament i proposar una coalició entre partits a l'esquerra del PSOE, i llavors que s'hi sumin els «grups independents» i qui vulgui? Perquè començant la casa per la teulada, o canviant noms del que no canvia, el que passarà, més o manco, serà el que va ocórrer a EU el 1999 i 2003 amb Els Verds a Mallorca, i el 2004 a Progressistes. Esperar fins el darrer moment i, en el millor dels casos, forçar una coalició a corre cuita sense eixos, ni programa ni candidatura sòlida, amb els resultats que tothom coneix. No vull dir que sigui el cas, però el perill existeix.