Quan em falten sis dilluns per tombar l'any nou, i per tant per rematar les meves cròniques de 2004, em sabria greu descuidar-me'n i cometre la negligència de no haver endreçat, en temps i forma, una evocació necessària, per a mi de tot punt ineludible: el cinquè aniversari que enguany s'ha complit del traspàs del poeta José Agustín Goytisolo. Sempre he estimat la seva poesia, el realisme social dels seus versos i el desassossec polític que hi contenen. Nogensmenys, em declar un menorquí afalagat per la predilecció lírica que tingué sempre per Menorca, terra dels seus avantpassats materns. Sí, fou un descendent de l'illa; més exactament de maonesos de la casa del comerciant i banquer Josep Taltavull.
En realitat, l'obra dels tres germans -José Agustín, Juan i Luis- és sembrada d'ecos insulars, fins al punt d'haver afaiçonat la saga. Menorca hi és, d'una forma o altra, com a element poètic, com a instrument d'introspecció.
Per devers la meitat del segle XIX, la maonesa Catalina Taltavull Victory havia maridat, a Barcelona, amb el ric hereu d'una família indiana d'ascendència basca, Antonio Goytisolo Digat. Serien els avis dels literats. D'aquestes arrels hauria de perpetuar-se un record vivíssim, recurrent, en el si de la família, generació rere generació, fins que, en els nostres dies, el fenomen atàvic ha pres corporeïtat, en efecte, en les obres literàries dels néts José Agustín, Juan i Luis Goytisolo Gay que, amb una freqüència potser inusitada, han reconstruït la història familiar, inclosa la línia menorquina.
José Agustín volgué triar l'illa ancestral per complir els nou mesos d'alferes de milícies. Era el 1951. «Reconozco que no guardo ningún mal recuerdo de mi servicio militar», confessà l'any que Maó el convidà a pregonar les festes de Gràcia de 1985. Prengué una casa en lloguer, perquè l'havien rebaixat dels deures casernaris per jugar de futbolista a les files de la Unión Deportiva Mahón, gràcies a la dèria d'un oficial embogit per aquest esport. Encavalcat en una moto esbufegant, va recórrer la geografia d'extrem a extrem, es féu soci del Casino Consey i, en les hores de calma, enllestí curosament el primer esborrany de l'obra El retorno, que hauria de publicar el 1955, dedicada a evocar el record de la mare, Júlia Gay Vives, que morí quan ell tenia 10 anys a penes. Passà avall víctima de la guerra, el 17 de març de 1938, dijous, el dia que una formació de bombarders italians s'acarnissaren damunt Barcelona. Un estol terrorífic d'avions Savoia S-79 i S-81, sortint de Pollença, llençaren les càrregues mortíferes, primer, sobre Sitges, i després sobre la Ciutat Comtal. Aquí, les bombes caigueren a la Gran Via, damunt d'un camió republicà farcit d'explosius. Els efectes foren, aleshores, devastadors. Desenes i desenes de ferits dels quals no hi va quedar, a la vista, cap rastre útil forensement. Hi hagué també moltes víctimes col·laterals, diríem, per mor de l'ona expansiva que va derruir dues illetes senceres de cases, entre les cruïlles del carrer Balmes i el Passeig de Gràcia. A tomballons, Júlia buscà refugi en el portal número 17 d'aquest mateix passeig. Pel camí perdé les bosses amb els regals familiars que havia comprat als magatzems El Siglo, suvora el carrer Pelai. Exhausta, es recolzà a la paret de l'immoble, i relliscant amb l'esquena es deixà anar lentament, fins que va quedar asseguda, exsangüe, en el quinzell. Júlia era morta. Ni el marit ni els tres fills, mai no pogueren esbandir aquest record horrorós i fratricida. Després de quaranta-vuit hores sense notícies, tement-se la fatalitat, José María Goytisolo va ser informat de la mort de l'esposa el dia 19 de març, festa de la seva onomàstica. La mala nova el capficà per sempre més, i els fills, orfes de mare, no ho pogueren assimilar mai. José Agustín, el major, trencà el silenci familiar sobre la mare, i per fer front al fantasma i a l'angoixa del record luctuós, s'atreví a batejar la filla amb el nom de Júlia, i encara li féu un llibre de poemes, Palabras para Julia. A punt de fer els 70 anys, el 19 de març de 1999 (enguany s'ha escaigut el cinquè aniversari), José Agustín es llençà des del balcó de casa seva, en el carrer Marià Cubí. Travessava una mala temporada, atiat pels espectres d'una depressió fonda que venia de lluny. ¿Per què elegí la diada de Sant Josep, festa de la seva onomàstica i de l'aniversari del dia que reberen la confirmació de la mort de la mare Júlia? Potser no sabrem mai, i per açò m'abraçaré fortament als seus llibres de poemes immortals. I és clar, també als bons records menorquins de la saga.
