algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 13.41°
15°

Matar a Victor Hugo

Hi ha una força o un poder de l'escriptura que no té res a veure amb la invenció de cap argument, un poder de l'escriptura que no té res a veure amb el poder de la imaginació. Un periodista, tot periodista, n'ha de ser ben conscient d'aquest fet. Però no sols els periodistes, també els lletraferits, tots els lletraferits.

Per descomptat, poder és una paraula que m'inspira certa prevenció, que ens inspira una prevenció a molts. Però quan parl ara de poder de l'escriptura cal entendre que parl senzillament de la seva eficàcia, en definitiva de la seva capacitat de transmetre un contingut. Ja sé que hi ha 'escrividors' que això -transmetre sense additaments un contingut- ho consideren més aviat secundari, que es dediquen a «fer literatura» com qui es dedica a fer punt de ganxet. Però escriure és cosa més seriosa que «fer literatura», creure's argenter o muntador d'orfebreria de mots i de sintagmes.

Un excel·lent exemple de l'eficàcia comunicadora realment llampant d'una escriptura el trobam en l'obra d'Ivan Tubau que porta, com una consigna, el curiós títol de Matar a Victor Hugo. Memoria de periodista. Madrid, Espasa, 2002. Sort que el subtítol ens anticipa el caràcter fortament periodístic -i, per tant, en bona part funcional- del que ens és transmès, dels fets que són evocats. Ivan Tubau (Barcelona, 1937) és moltes coses a la vegada, com Déu mana als qui no volen caure en la limitada condició d'onedimensiona(recordeu Marcuse): periodista per descomptat, poeta, assagista, doctor en filologia francesa i catedràtic de Periodisme Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona. De més a més, Tubau s'expressa per un igual en el seu català nadiu, en castellà i en la llengua de Molière, que va aprendre durant els quatre anys que va estar refugiat a Cordes, en el departament del Tarn i en la qual després va doctorar-se. La seva total independència, el seu caràcter provocador i, per damunt tot, el seu menyspreu per tot pensament políticament correcte, són del tot proverbials en els cercles culturals de la metròpoli barcelonina, en els quals és altament impopular pel seu antinacionalisme universal, contrari a tot nacionalisme (paraula que en alguna ocasió no ha tingut cap inconvenient a escriure amb z: nazionalisme).

Aquesta Memoria de periodista és una primera part d'un conjunt que ha de comptar amb dos volums més, el títol general dels quals és Lo peor ha pasado (en veritat notable). Cal precisar que aquesta primera part és d'una vivacitat i alacritat ben remarcables. Certament, el producte d'un cap molt clar, i amb una evident voluntat d'anar per feina. Com quan ens entima, des d'un bon començament (traduesc, perquè no diguin): «Em repugna elevar anècdotes a categoria. Té sentit en canvi, crec, mostrar que les categories són anècdota». Massa sovint, almenys. «L'única cosa fiable d'un periòdic són els anuncis», arriba a dictaminar. «Si un no va a dir la realitat ni en les seves memòries... apaga y vámonos a escriure novel·letes de ficció amb trama per a la tia Enriqueta».

Darrerament he llegit memòries, diaris o textos autobiogràfics molt notables; per exemple de Primo Levi, d'Imre Kertész o de Mihail Sebastian (curiosament tots ells jueus, si bé no practicants), però cap d'ells -malgrat la seva innegable qualitat i fins i tot dramatisme- amb la vivor i la promptitud volenterosa a establir una bona comunicació amb el lector d'aquest Matar a Victor Hugo, d'Ivan Tubau.

De fet, cal reconèixer que davant aquest tipus de literatura no podem mantenir la que normalment és convenient i fins i tot necessària diferenciació o distinció entre el text a llegir, el text a ser rebut, i el seu autor. En aquests casos el que és normal per a la millor anàlisi de l'obra literària no té sentit. Al cap i a la fi -i especialment en el cas d'aquest llibre d'Ivan Tubau- el contingut de l'obra és la peripècia biogràfica del seu autor. I no sembla que hi hagi gaire manipulació o cap maniobra de distracció. El que no vol dir, per descomptat, donat el gruix de la personalitat de l'autor, que aquest volum pugui bastar-nos per a la comprensió d'una personalitat tan complexa, que ha fet tants de papers de l'auca. Fins i tot és ben possible que el mateix aspecte o caire que Tubau ha escollit per a batiar-la, aquesta primera memòria, l'eliminació del possible gran poeta -la mort de la possibilitat de ser un altre Victor Hugo-, per allò de renunciar al feixuc pes de cap perennitat o a la condició de geni in saecula saeculorum, no estigui gens clar -com reconeix l'autor al final, a la pàgina 306- que, efectivament, s'hagi produït tal supressió o renunciament. En definitiva, queden massa caires per explicar. Però el lector ja pot començar una feina que li pot aclarir no pocs aspectes del món que ens ha tocat viure. I fruint d'una prosa d'un dinamisme extraordinari, que mereix tot un respecte.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.