El passat novembre, dues comunicacions en el Congrés Internacional de Psiquiatria posaven damunt la taula l'espinós problema de l'assetjament en el lloc de treball. Els psiquiatres Eduardo García Camba i Manuel Gurpegui es referien a la problemàtica del burnout amb tota la seva càrrega dramàtica o fins i tot tràgica. El doctor García Camba definia aquesta disfunció com una manca de concordança entre les expectatives laborals i la realitat de la feina. I mostrava estadístiques: uns quaranta milions d'europeus es trobaven, deia, en aquesta situació. Poc després, en declaracions a la premsa, un prestigiós psiquiatre llevava ferro a la problemàtica. Opinava que el conflicte es creava a partir de les baixes defenses dels afectats, enclí a exculpar determinades actuacions laborals prou conegudes per tothom que ha passat per determinades empreses privades o oficines de l'Administració. Vaig tenir una conversa sobre el tema amb un laboralista, i em va assegurar que dins la seva llarga experiència professional no havia constatat l'existència d'aquesta pressió emmalaltidora que hom denomina mobbing. A mi, personalment, em constava exactament tot el contrari del que deien el doctor i l'advocat, mallorquins tots dos. No feia gaire que havia sofert una penosa experiència en aquest sentit, i havia triat partir, anar-me'n, abans d'entrar en una espiral d'imprevisibles conseqüències. L'únic positiu que en vaig treure, d'aquella situació kafkiana, fou la vacuna per sempre del virus de l'entusiasme polític. Perquè vaig comprovar com l'arbitrarietat i la manca de decòrum era assumida per les estructures superiors de poder. Però bé, ja ho sabem, que hem vingut en aquest món per sofrir i després esser humiliats. Per tant, vaig procurar no queixar-me gaire ni practicar l'autocompassió: un càncer mental. No he oblidat, com és natural, i la vida, vulguis no vulguis, és molt llarga i molt dura. Ara, per acabar de fer el pa bo i la farina blana, veig com salta a la primera pàgina del meu diari que almanco 60.000 balears pateixen assetjament laboral. El director del Baròmetre Cisneros sobre Violència Psicològica en el Treball, el professor Iñaki Piñuel Zabala, ho acaba de denunciar, després d'intervenir en un seminari organitzat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de les Balears i l'Institut de Salut Laboral del Govern sobre «La intervenció psicològica en casos d'assetjament psicològic en l'àmbit de treball». El Xoco veu positiu que l'Administració s'impliqui en aquest assumpte, tot i esser la gran culpable del conflicte.

-I en això és ben igual que dins el camp estrictament polític. No pots esperar, ni loco, arribar a veure mai ni la més petita ombra d'autocrítica.

-No et preocupis que ho sé bé. Ho sé massa. Quan vaig haver de viure la meva quinòssia, encara ignorava que dins Espanya són 2'3 milions de víctimes. I, concretament dins l'Administració, un de cada cinc funcionaris rep de valent, d'aquest o d'aquella, o també d'aquella altra.

-Un 20%, quasi res diu el diari. I enmig de tot, tu vares esser venturós.

-Certa. Me'n vaig poder anar fent una enorme butifarra de pagès a les primeres, les segones i les més altes instàncies de poder, que em convidaven brutalment a solucions extremes.

-Tants n'hi ha que voldrien fer el mateix i no poden.

-La solució, amic, més que per la via dels psicòlegs, haurà d'arribar per la fiscalia.