Hi ha qui nega l'existència dels caràcters col·lectius. Pels qui pensen així no hi ha una forma de ser mallorquina, o escocesa o andalusa, sinó que cada persona és un món i pertot hi ha de tot.

Jo crec que sí que pertot hi ha de tot, però també que existeixen una sèrie de trets molt bàsics que són els predominants dins una societat determinada. Estic convençut que l'entorn, la cultura i la societat que ens envolta ens condiciona la nostra manera de ser. Això no significa que tots els mallorquins siguem clònics psicològics, però sí que la majoria de nosaltres compartim uns valors generals i una visió del món que ens fa actuar sovint sota els mateixos paradigmes davant una mateixa situació.

Un d'aquests trets que compartim molts de nosaltres és el nostre extremat individualisme i el poc propensos que som a engrescar-nos en projectes col·lectius, si no és per a treure'n un profit personal per a nosaltres. I, quan a la fi ens decidim, ho feim amb tants de recels i amb tanta poca bona predisposició que, en molts de casos, la cosa no sol acabar bé.

Aquests dies m'he tornat fer aquestes reflexions després de llegir que la Mancomunitat del Pla estava a una passa de la seva disolució. Sembla que tot ha tornat al seu lloc, que hom comença a cercar solucions al problema i se'n garantirà la continuïtat, però crec que el fet que tot això hagi sortit a llum demostra que tornam esser davant una prova del que esmentava abans. La història de Mallorca és plena de fracassos estrepitosos de cooperatives i associacions de tot tipus, des d'agrícoles fins a esportives. I les que funcionen ho fan gràcies a l'entrega i la dedicació d'un petit grup de persones que no comparteixen amb la majoria de nosaltres aquesta manca d'implicació en els afers col·lectius. Però això no passa sempre, fins i tot quan els associats decideixen posar al seu front qualcú que ha triomfat dins la seva empresa o carrera personal, no se'n garanteix l'èxit, perquè no es pot gestionar igual el patrimoni propi que els interessos de tot un grup que ha dipositat la seva confiança en tu.

Trobar dirigents, emperò, no és gens fàcil. Que qualcú vulgui ser directiu del seu club esportiu o la seva associació de veïns, per exemple, a Mallorca és un miracle.

Per mi aquest és un dels nostres pitjors defectes, ja que en més d'una ocasió ens hem vist perjudicats per no haver estat capaços d'ajuntar els nostres esforços. I això contrasta amb altres pobles ben propers, que sí que mostren la capacitat de fer feina en equip per aconseguir millores per a tots.

Crec que tots nosaltres hauríem de ser conscients d'aquesta mancança i assumir d'una vegada per totes que ens cal gent amb ganes i forces per dur endavant projectes col·lectius i que quan ens hi engresquem, no ho feim només per treure un rèdit immediat per a nosaltres, sinó per treballar per la millora de tot el col·lectiu.