algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

La 'societat' poblera

Dels oficis, sovint sovint, qui menys en sap més hi diu. I del periodisme, aquest exercici de la recerca i publicació de veritats avui sembla saber-ne més qualsevol passant de polític que els propis oficiants de la professió. És veritat que, per avatars laborals, es fa difícil complir horaris i tasques i que escriure o divulgar informacions res té a veure amb salvar el món. Però hi ha aquell mínim de dignitat -personal i professional- que et fa defensar la certesa, vaja! que et fa defensar que el pa és pa i el vi, vi. Més aquí i més enllà de les polítiques comunicacionals i els hàbits i els prejudicis. Bé, tot ve a compte d'una anècdota, que em fa ganes contar sense gaire adjectius.

L'altre dia -ben pròxim- un pròsper empresari pobler que, com no podia ser d'altra manera, també forma part del comité local del partit polític sempre guanyador al poble (és impensable l'existència d'algú pròsper que no vagi sempre amb qui derrota la resta dels qui respiren?) va escometre una periodista dient-li que només publicava mitges veritats. Segurament tenia, poc més o menys, la meitat de raó, perquè la veritat, com la lluna, mai és sencera. O sempre es veu de lluny. El fet és que se centraren en la denúncia que els independents han fet d'un edifici que envaeix el traçat de la ronda del poble i que ha obligat a moure el monument als pagesos. La periodista, sense pèls a la llengua, li va enflocar el que un altre actiu militant del seu partit acabava de dir-li que qui va fer les retxes per modificar els plànols, ben possiblement es dediqués a fer-ne d'un altre tipus de retxes. L'envit davant un grapat de funcionaris no sols el va prendre l'empresari, sinó que va anar més lluny: la defensa que féu del retxador, que té una sentència ferma del Tribunal Suprem de fer-li tirar un edifici de s'Obac, fou un farol de póquer. L'esmentat empresari, agafat en l'embaucament, digué a la periodista que no sabia res, que la sentència estava recorreguda, que l'edifici que el Suprem havia ordenat tirar estava més que legalitzat i que s'informàs, si no ho creia, amb el mateix secretari municipal. Per aquelles circumstàncies que eren a la mateixa casa de la Vila, la periodista va prendre envit i truc i l'agafà de la màniga per anar a veure el secretari a la fi que donàs fe del que hi ha havia amb les catorze cases il·legals de s'Obac. Evidentment el funcionari certificà que el que deia la periodista s'acostava molt més a la situació que no pas el farol del pròsper empresari, membre del comitè local del PP. Quan van haver baixat i l'empresari esmentat va ser fuit amb la coa enmig de les cames, un funcionari testimoni de la feta va advertir la periodista que, per ser dona, s'havia salvat almenys d'una mamballeta. Però que anàs alerta a la torna i a les travetes perquè el pròsper empresari era de la Societat, d'aquesta empresa fantasma, socis de la qual tothom té el dit a punt per assenyalar, però que ni el batle s'atreveix a dir que fan el que volen amb el poble. Era -el pròsper empresari- ni més ni menys, que un dels venedors -un altre és també un destacat membre del comitè del partit- dels pisos que ocupen els terrenys de la ronda que s'ha desviada. L'anècdota, en definitiva, dóna crèdit i credibilitat a la minoria de periodistes que salvaguarden la seva 'professionalitat' per damunt d'interessos i a escaire de les pors. Més enllà de l'anècdota, no cal gaire imaginació per pensar qui hi pot haver rere aquesta societat poblera i com funciona l'entremat polític-finacer-ideològic. No cal haver vist massa pel·lícules, ni haver estudiat davall terra. Però la por, a vegades, és una societat secreta, una bubota que et vol fer creure que la pau és fer la guerra.

I bé? I encara n'hi ha que cerquen vuit cames al moix pobler que al seu vicari, Bin Laden!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.