P er primera vegada, el «Frente Amplio» ha guanyat les eleccions a l'Uruguai, trenta-tres anys després de la seva creació. «Hoy dejaré las puertas y las ventanas de mi casa, abiertas...». Vaig pensar que era un bon moment per tornar a escoltar Guitarra Negra d'Alfredo Zitarrosa. Era un petit i personal homenatge als meus amics d'aquella part de l'Atlàntic. Dissortadament, la setmana electoral no me donaria marge per més celebracions.
Amb la victòria de Tabaré Vázquez a l'Uruguai, el mapa de la socialdemocràcia a Amèrica llatina s'amplia. L'Uruguai segueix el camí del Brasil amb Luis Inacio Lula da Silva, l'Argentina amb Néstor Kichner i el Xile amb Ricardo Lagos. Mentre a l'Amèrica llatina creix la tendència a elegir governants orientats a l'esquerra, al nord l'orientació és totalment diferent. Si bé cap d'aquests dirigents polítics es manifesta clarament en contra del Estats Units, tots han expressat reiteradament la seva opinió en contra de la guerra d'Iraq i del neoliberalisme de la política republicana.
És evident que bona part d'Amèrica llatina i d'Europa recelen de Bush. El president americà ha aconseguit, amb el seus quatre anys de mandat, polaritzar no només el seu país sinó també el món. El seu comportament unilateralista en política exterior, l'estratègia de la guerra preventiva i l'obcecació amb Iraq i el mon islàmic, no complauen gens ni els veïnats del sud, ni els aliats naturals d'Europa. Tots reclamen tornar al multilateralista i a la cooperació, i possiblement sigui el camí encertat. L'Organització de les Nacions Unides, que li concedeix als EU el dret a vet, en cap cas li confereix el dret a intervenir de forma unilateral a cap país estranger.
No hi ha cap legalitat que empari un govern dels EU per sobre la resta de països, encara que de facto el seu potencial armamentístic i econòmic li confereixi un paper predominant, i àmpliament acceptat, dintre de l'ordre mundial. Però, a més, hi una altra qüestió, també preocupant, que és la profunda càrrega ideològica de la política exterior nord-americana. L'acció directa i preventiva, amb el govern del senyor Bush, ens torna a retrotreure, de forma sarcàstica i cruel, a l'època de les creuades o de la presa de Granada.
El senyor Bush ha sabut connectar perfectament amb la població de les zones rurals del seu país, amb el sentiment religiós i més tradicional de la societat americana, ha sabut despertar el sentiment patriòtic del americà mitjà amb un discurs, que personalment penso que té components clarament integristes. Però, m'agradi o no el seu discurs, per reaccionari o per perillós que me pugui semblar, el que és cert és que la societat americana, de forma àmpliament majoritària, l'ha votat. Seria, per tant, absolutament il·lusori qüestionar la rotunditat i validesa de la victòria, quan ni el seu adversari ho ha fet.
Ara bé, en la mateixa rotunditat és pot afirmar que els compromisos ideològics amb l'electorat mormó, evangelista o catòlic, de Ohio, Oklahoma o Nebraska, no li confereixen al president Bush, a pesar del seu èxit, cap legitimitat per exportar-los a resta de països, ni en forma de guerra preventiva ni de creuada. No és, no més, l'unilateralisme el que preocupa sinó el fort contingut ideològic de l'acció exterior. Confiem que el nou president s'adoni prest de les limitacions i del cost humà i econòmic que per als ciutadans del seu país representa la seva política exterior. Mentrestant, brindarem per l'Uruguai.
