Amb la societat nord-americana traumatitzada pel la guerra del Vietnam i amb eWashington Post investigant el cas Watergate, el republicà Richard Nixon guanyà per golejada les eleccions presidencials del 1972 davant el demòcrata George Macgovern. Els progressistes de tot el món s'endugueren les mans al cap. Venia una etapa molt negra. Ja s'anunciava la crisi del petroli, els palestins segrestaven avions, els soviètics armaven egipcis i siris, que preparaven l'ofensiva contra Israel. Però per sobre de tot, els nord-americans elegiren un brut. Els intel·lectuals ianquis ja sabien per les investigacions de Woodward i Berstein que Dirty Dick s'acabaria empassolant tota la seva demagògia. Però tocà sofrir durant molt de temps.
Sabien que Nixon era un mestre a l'hora de maquillar la veritat per aconseguir els seus objectius. En els anys trenta l'FBI no el va admetre com a agent perquè descobrí que no era cert, tal com havia declarat, que hagués exercit de gerent d'una benzineria mentre estudiava. Simplement, anava a aquella benzineria «a donar una mà». Més tard, en els anys quaranta, Dick Nixon acabà amb la carrera professional d'Alger Hiss, un brillant misser de Nova Anglaterra format a Harvard a qui acusà de comunista des del Comitè d'Activitats Antinord-americanes. Kennedy derrotà Nixon el 1960. Però aquest sempre va tenir suports per arribar a la presidència anys més tard. I el 1972, a la reelecció, va obtenir prop del 70% dels vots. Una onada de pessimisme envaí el progressisme occidental. Dos anys després, Nixon va haver de plegar humiliat per l'escàndol Watergate. Digué mentides fins al darrer moment, assegurant que no havia ordenat espiar la convenció del partit demòcrata.
Quan partí, ningú no es recordava dels impressionants resultats electorals obtinguts dos anys abans. Al capdavall, als EUA les cúpules fan la història. El poble només les ratifica.
