El departament d'Educació i Cultural del Consell de Menorca ha portat a terme unes jornades per avaluar el procés de normalització lingüística a l'illa, contemplat des de diversos camps socials. Un d'ells ha estat el dels mitjans de comunicació social. A una de les meses que s'hi han format, en efecte, hi ha estat convidada la premsa diària que circula pels meu topants. És ben encertat que així s'hagi fet, perquè els diaris hi tenen molt a dir. No debades són columna vertebral del nostre model de comunicació social sencer. Ara bé: em balla pel nas que la invitació ha resultat, pel cap baix, molt parcial, per no judicar-la de mutilació. Consider una equivocació com unes cases que en nom i representació dels mitjans de comunicació sols s'hagi pensat en els dos periòdics poderosos del panorama menorquí. Ja comprenc que un i altre diari representen allò que realment preocupa els nostres polítics, que viuen delerosament subjugats pel que editen. Vull dir que són els mitjans que més por els infligeixen, i per tant, els que es cruspeixen de bon matí, a vegades amb una submissió atacada de fixació patològica.

I no dic, no, que tots dos diaris no hi havien de ser cridats. No em mal interpreteu. En els afers de la normalització hi tenen molt a dir. I moltes explicacions que donar. Les responsabilitats socials hi són plenes i directes, per més que brandin la condició mercantil d'empresa privada legitimada jurídicament a fer i dir en la llengua que els plagui. No oblidem que, en tot cas, els diaris, si bé no són «un» servei públic, sí són, en canvi un servei «al» públic. Però bé, el que ara mateix consider és que la conselleria tenia el deure de la prudència i l'equanimitat de convidar-hi també la premsa local. Resulta que és l'única, d'entre tot el periodisme escrit, feta perfectament i completament en català. L'horitzó que aquests anys ha dibuixat és envejable i modèlic, no ja perquè la gran majoria de les capçaleres que conformen el grup han nascut d'antuvi en llengua catalana com un fet normal per a totes les seccions i totes les funcions informatives que acullen, sinó perquè també s'hi han donat casos de transformació gradual i absoluta, lenta però irreversible. En canvi, la conselleria ha negligit la premsa local a les seves jornades, i és clar, aquests testimonis del més viu interès per a la qüestió s'han perdut. Que la conducta lingüística d'aquestes publicacions mereix un explícit reconeixement de les autoritats, no en tenc pas dubtes. Per la meva part, seria ara molt còmode -i molt temptador- fer córrer frases punyents i judicis irònics contra l'oblit de la conselleria. Però ho deixaré en aquest punt, perquè a mi em preocupa la normalització lingüística de la premsa menorquina, per damunt de dir mal d'una institució o dels seus responsables públics. Arribats en aquest punt, ¿què hi digueren els diaris? Amb unes paraules o altres, maldaren de situar el seu mitjà respectiu en una esfera comodíssima de preocupació normalitzadora. Jo, açò no obstant, crec que perderen l'ocasió de mostrar-se autocrítics i valents, de reconèixer les coses tal com són. S'allunyaren de les posicions de sinceritat. ¿Què es pot esperar dels diaris a l'hora d'exercir la crítica pública si són temorencs i falsos a l'hora de la crítica pròpia? Sense balbejar diré que, a Menorca, cap diari no practica una defensa precisa i compromesa amb la llengua del país. Em veig en l'obligació de recordar que cap d'ells no escriuen mai, o quasi mai, editorials en català, llevat de casos vergonyants en què hi fan metalingüística. O sigui, parlar en català sobre afers dels català. A més, cap d'ells no estimula -més bé ho impedeixen- les cròniques polítiques i esportives en la nostra llengua. Per tant, del català en fan un patuès periodístic constret a certes formes de folklorisme petit i domèstic. Mentrestant, l'abundància de textos en català que els directors asseguren fomentar a les seves pàgines no és altra que la que prové dels col·laboradors externs. Són sobretot articles gratuïts de gent que no hi fa de periodista i que roman aliena al règim d'una Redacció. ¿Què volien els nostres ínclits diaris: impedir que els articulistes espontanis, els polítics lletraferits i els entusiastes de les cartes al director es veiessin coartats en l'ús del català escrit? Atribuir-se aquestes col·laboracions periodístiques com un mèrit propi envers la normalització, ho judic de gosadia, i fins un pèl descarada. No s'hi val apropiar-se del que pertany a altri. És, o poc evangèlic, o poc honest empresarialment parlant. Potser les dues coses alhora. Que jo en tengui coneixement, l'única opció empresarial expressa a favor d'una llengua distinta al castellà en el mapa dels diaris menorquins és a favor de l'anglès, que tant es parla a tot arreu i que tan útil és universalment. Entretant, que uns i altres -directors mediàtics i autoritats del Consell- s'ho facin mirar d'urgència, començant per l'oftalmòleg i acabant per l'otorinolaringòleg. Ni veuen ni escolten, i així els surt una normalització cega i sorda.