El president Jaume Matas va tenir, dijous i divendres, una agenda ben farcida. Dijous de matí, assistència a Madrid a la cimera de presidents autonòmics, i declaracions posteriors una mica escèptiques, no tant com s'hauria pogut esperar, no tant, per exemple, com les d'Esperanza Aguirre. A la tarda, a Palma, retrobada amb Zaplana, és a dir, amb un llenguatge legionari, acusant Zapatero de voler una simple foto -i què va anar a cercar Aznar a les Açores, posem per cas? El vespre, apareix al canal 33, entrevistat per Mònica Terribas, una periodista que agrada molt a molta gent. Aquest Matas de «La nit al dia» és, sens dubte, el millor de tots ells. No descobrirem cap estel apagat si deim que els polítics -i els directius de futbol, i els cacics, fins i tot els sants- tenen doble, triple, múltiple llenguatge, i és curiós que el més temperat sol ser el que utilitzen quan s'adrecen a una ciutadania que no és la seva. Matas parlant per una televisió catalana és un home de dretes, moderat, dialogant, que no té una mala paraula ni per al Pacte de progrés. És curiós que, d'aquesta manera asserenada, Matas disposa de molts més recursos dialèctics dels que habitualment posa en joc. Aquell Matas aspre, tocat de prepotència aznarina, l'amic de Zaplana, el camarada de Rodríguez, és un home encorsetat, un home al qual es veu incòmode, sense desimboltura i, en conseqüència, un pèl agressiu i suspicaç, massa donat al sofisme fàcil i a la petita mangarrufa política. El president Jaume Matas, en adreçar-se a un auditori bàsicament català, és un personatge dialogant, que presenta els interessos de la comunitat (l'euroregió, divendres) per damunt de possibles reticències en el seu propi partit, que no deixa cap escletxa al dubte en denominar català la llengua comuna, cosa, afegeix, que sempre ha proclamat el PP de les Balears (cosa certa), «no com altres». Naturalment, aquest Jaume Matas no abdica de cap dels seus principis, defensa el seu programa de carreteres i autopistes i, en general, el que el seu govern presenta com a bo per a la comunitat, i es guarda d'entrar per l'autocrítica en el vastíssim territori dels problemes i les terboleses de la vida política autonòmica. Però, i per exemple, en lloc de fer una defensa explícita i oberta d'Aznar en les seves darreres actuacions, demana comprensió per les dificultats que presenta assumir-se com a expresident, experiència dolorosa que ell va viure. En fi, res no el va moure quant al que alimenta l'oposició -l'Institut Ramon Llull, entre altres qüestions- i va mantenir en el misteri les causes de l'estat de la qüestió. Però es va mostrar com un home que pot representar una comunitat autonòmica en l'àmbit de l'Estat sense que els seus conciutadans se n'hagin d'empegueir. Cosa que no passa amb tots els presidents, ni prop fer-s'hi. Direu que tot són paraules, però de vegades les paraules i el to en què es pronuncien revelen alteracions en el panorama polític. Les que ara s'insinuen podrien fer provisionalment més respirable aquest panorama, que ja és l'única aspiració que ens queda als que saben que les coses tendeixen inexorablement al desastre.