Com a enèsima prova que el món retura i oscil·la molt més que avança i progressa, l'actualitat ens convida a parlar de símbols. Toca, que diria Pujol. Les seleccions nacionals, per exemple, són un símbol, a més d'un negoci. (I el fet que siguin un negoci, sospito, també és un símbol). No sabem exactament què simbolitzen (encara que ho sospitem), però ningú no n'ha pas dubtat, que són un símbol. Potser aquesta és la raó que siguin tractades com espècies protegides, curiosament i curosa protegides tot impedint-les de reproduir-se. Des de l'òptica liberal -que és també un símbol, perquè fa temps que és morta- la multiplicitat de seleccions hauria d'afavorir-se com a garantia de la millora en la competició. Lluny d'aquest terreny, però no gaire, perquè també la cuina és un fet nacional, i força selectiu, la cuina també és un símbol. De fet, molta nova cuina és tan simbòlica que obliga a culminar els sopars amb un entrepà, millor com menys simbòlic.

L'aproximació potser és barroera, però és natural, i disculpable, aquesta imperícia de tracte amb els símbols: fins fa quatre dies, els símbols se'ns havien encarxofat en tal extrem que ningú no en sospitava del desinterès, i ara en un no-res se'ns convida a fonamentar-ne una teoria, amb la idea aparentment contradictòria d'idolatrar-los i de relativitzar-los. A Ponferrada, per exemple, s'han empescat posar el nom d'un exbatle a un centre cívic. El nom d'un centre cívic és un símbol -per això se'ls posa un nom, als centre cívics, i no un número. La informació recorda que aquest exbatle és el mateix home condemnat per assetjament sexual a una dona. Què simbolitza això? Una regidora socialista ha dit que hi veu, en aquest bateig simbòlic, «una apologia de l'assetjament sexual». Els companys de l'exalcalde hi han vist, en el mateix símbol, «l'agraïment del poble a l'exbatle per la seva dedicació».

Un símbol, dues interpretacions, i potser n'hi ha més. El personal majoritari venim dels símbols convencionals, i ara quedam esbalaïts amb aquests nous símbols, els símbols-símbols, els símbols que tots entenem quan parlem de símbols, tipus aquest esmentat i els clàssics de la bandera, l'himne, l'escut, la selecció nacional i pocs més. A més d'aquesta breu però completa definició ostensiva (oberta, com sempre, als suggeriments i propostes dels lectors i lectores), també és possible fer-ne, dels símbols-símbols, una definició extensiva: els símbols-símbols són els símbols que demanen poca broma, o cap. De fet, la broma sobre els símbols-símbols sovint s'ha mimetitzat en delicte, i viceversa, i el fet de l'escàs interès dels ciutadans per complicar-se la vida ha desaconsellat, i per tant desentrenat, la broma sobre els símbols-símbols. No hem pogut comprovar si aquesta deixadesa ha suposat més broma, o més desinterès o més interès sobre els símbols, diguem-ne, de primera i segona divisió, i inferiors.

Més exemples. Una sentència judicial, i més si és condemnatòria, és un símbol, i un indult també. Un símbol de normalitat, diran alguns, amb raó, la mateixa raó que podríem atorgar als qui hi veuen, en les condemnes i en els indults, un símbol flagrant d'anormalitat. El fet que hi hagi una munió d'informacions aquests dies, i tots, sobre sentències i indults, en multiplica el simbolisme. Més. És difícil parlar sobre els símbols sense fer esment de les barres i les estrelles. Com a símbols, la versatilitat és admirable, gairebé simbòlica. Les barres i les estrelles que simbolitzen els Estats Units (o viceversa?) atreuen d'allò més Àngel Acebes, i molts altres. La presència bèl·lica de les tropes americanes a l'Iraq, que també és un símbol, també. I el fet que bona part dels neoconservadors americans -i europeus- no procedeixin de la dreta rància sinó del vell esquerranisme, com ha notat Anthony Giddens, què simbolitza?

I la perspectiva que la culminació del capitalisme sigui el puritanisme, el puritanisme obligatori, per descomptat, què vol dir? Ens ho dirà Rocco Buttiglione, que ha esdevingut símbol, símbol errant (i errat, per descomptat) de la compatibilitat de la democràcia amb la discriminació?

I encara més: la llista de símbols que demanen una interpretació és inacabable, un altre símbol. A l'Aragó barrinen si llevar els quatre caps -separats del cos: simbòlicament- de quatre musulmans de l'escut que els simbolitza. Si els mantenen, símbol, si els lleven, símbol, i discutint-ho, símbol. La batlessa de Ciutat afegeix una missa a la festa de l'1 de novembre: un altre símbol, com les llegendes d'Alícia sobre qui mana aquí, com les fotografies que esdevenen els símbols eterns de la unió del poder temporal i l'intemporal. Com els identificadors a les matrícules autonòmiques i nacionals, que també són símbol, com també el seu contrari.

El parlament autonòmic aprovarà aviat una llei que legalitza de fet les construccions il·legals: un indiscutible símbol que la legalitat en general, i la legalitat urbanística en particular, és contingent, atzarosa, il·legal ella mateixa, gairebé inútil, com a mínim. El fet que el 95% dels habitatges construïts en sòl rústic al municipi de Pollença incompleixin la legalitat urbanística, què significa exactament? Sembla que res o, més exactament, d'aquí a quatre dies: res. No sabem si els símbols serveixen per calmar la nostra set o per mantenir-la perpètuament encesa, com no sabem què significa o significava o significarà el monòlit de 2001, aquesta veritable herència de Kubrick. Hi ha molts més exemples a l'abast, però aviat apareix la intuïció que els símbols compliquen les interpretacions molt més que les solucionen o les encaminen. Els símbols evoquen el que no hi és, com els records. Els records que, segons el proverbi txec, si són bons duren molt de temps i, si són dolents, més.