Un país en què els centres educatius es queden sense doblers perquè les partides previstes van a pagar un multimilionari de Hollywood o un equip ciclista és un país perdut. Això és el que ha succeït a les Illes Balears de començaments del s. XXI. Els centres públics d'ensenyament han deixat de rebre els doblers que necessiten per a les seves despeses corrents. La informació oficial parla de la creació d'un «fons de contingència» que va necessitar aportacions de la Conselleria d'Educació. Això, traduït, vol dir que els capricis del Govern Matas, com són el pagament astronòmic a Michael Douglas per la seva suposada promoció de les Balears, o el patrocini d'un equip ciclista professional, s'han menjat els euros, sempre modestos, dels nostres centres escolars. Tanta sort que els alumnes no ho saben gaire, a això, perquè si no tendrien arguments poderosos per riure-se'n dels meritoris intents del profesorat per fer que valorin les lletres i les ciències per sobre dels oripells de l'esport o del cinema de consum. Un govern amb aquestes prioritats pressupostàries és el mirall on mai no s'haurien de mirar uns estudiants als quals predicam la importància de l'estudi i del coneixement.

Un voluntariós representant sindical va acudir aquesta setmana al centre on faig classe a explicar que tanta precarietat pressupostària no ha estat cap obstacle perquè la Conselleria contracti una dotzena de mestres per al pintoresc experiment de les classes en versió subtitulada, o en versió sensorround, en què un mestre explica el teorema de Pitàgores en català mentre l'altre, dins de la mateixa aula, l'explica en castellà. Al nostre centre, mentrestant, hi havia un plaça de professor d'Educació Plàstica sense cobrir (ni en català ni en castellà) des del començament de curs. El representant sindical també ens va informar que la pobresa afecta de manera ben diferent els centres públics, que es queden amb els calaixos buits, i els centres privats concertats, que reben ben puntualment tot allò acordat amb l'administració. Ja se sap, però: els centres concertats tenen molta més importància perquè fan possible que es compleixi el principi de la llibertat d'ensenyament, mentre que els centres públics s'han de conformar amb tasques sense importància, tals com acollir la immensa majoria de l'alumnat arribat de fora, que ve amb problemes insignificants tals com el desconeixement de la llengua o fins i tot la manca d'escolarització prèvia. Com sempre, les limitacions pressupostàries tenen molta més intencionalitat política que no sembla.

El Govern Matas és tan brutal a l'hora de projectar autopistes que sovint ens passa desapercebuda la seva ofensiva contra l'ensenyament públic i contra l'ensenyament en català. Els instituts probablement rebran els seus recursos en l'últim monent, just a temps per evitar que algun director decideixi tancar, amb l'arribada del fred, perquè no pot pagar el combustible per a la calefacció. Ofegar però no matar: una tàctica coneguda, i sempre útil per aplicar a allò que volem sotmetre a una cocció lenta de maldecaps i de desprestigi. Després, els nostres governants podran proclamar la seva obligació liberal de garantir que les famílies puguin enviar els seus fills als centres on la calefacció funciona, i on la presència excessiva de gent de fora no «rebaixa el nivell» (l'anàlisi de les implicacions de la frase tal com s'usa dóna per a un altre article) de l'ensenyament.