Trompettes de la rennomée, vous êtes bien mal embouchées, cantava aleshores el bigotut Georges Brassens, un poeta, profund coneixedor de la llengua francesa. Ho he recordat moltes vegades, que la grandiloqüència al voltant de la bona i la mala fama és, entre nosaltres, un estil de vida i, a la llarga, «la absolución final de nuestra historia», per dir-ho manllevant els mots a Jaime Gil de Biedma. Aquí el que la fa no la paga, i desgraciada persona la que pugui haver pensat que lluitava per res que no fos la instal·lació en el poder i el benefici de quatre vividors aprofitats. Quan començava el curs 1965-1966 (es compliran 40 anys ben aviat: avís per a navegants de commemoracions glorioses), en Jaume Adrover, en Bienvenido Àlvarez-Novoa i en Jaume Vidal Alcover, endegaren l'Aula de Poesia: conferències amb lectures, o lectures comentades, en les quals alternaven poetes catalans i castellans. La galeria Grifé i Escoda, mitjançant una gestió de Carme Sampoque hi treballava, va cedir els seus locals, i les trobades tingueren una continuïtat setmanal, amb un públic fidel i progressivament més nombrós. No em puc estar de recordar el meu gra d'arena: una conferència sobre Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la primera de la meva vida, que fou comentada generosament per en Toni Serra. Animat per l'èxit inicial, en Jaume Adrover organitzà durant el curs següent, 1966-1967, l'Aula de Teatre, ara a la Casa Regional Catalana. La repercussió fou molt més sonada: les conferències es feien amb el saló d'actes ple cada setmana. Naturalment, el control governatiu també es va fer més notori, i la clausura de curs que havia d'anar a càrrec del poeta Joan Oliver «Pere Quart» i del filòsof José Luis López Aranguren, no fou autoritzada. Record, aquell dia, una forta i llarga ovació a Pere Quart, després d'unes paraules emocionades de Josep M. Llompart, que Vidal Alcover ha considerat el primer acte «d'afirmació político-cultural a Mallorca des de feia molts i molts d'anys». Una mica més tard, a La Bitàcola, l'àtic de l'Hotel Jaume I, el demòcrata-cristià Joan Casals potencià que Aranguren pogués parlar, davant un públic reduïdíssim de 14 persones (ho he evocat en el meu llibre Temps inconjugable). Na Fiona Campbelara em recorda que les aules degueren arribar a esser incòmodes per al règim franquista.

-No crec anar errada si dic que durant el curs 1967-1968, l'Aula de Novel·la fou clausurada per un personatge secundari de Rere els turons del record, d'en Guillem Frontera.

-Efectivament, Fioneta, efectivament. Mentre en Toni Serra al·ludia els assassinats del 36 a Mallorca, fou interpel·lat per un provocador d'extrema dreta i el delegat governatiu va suspendre les sessions. Un cotxe cel·lular se n'emportà cap als baixos de Govern Civil alguns dels organitzadors i assistents.

-Bé, crec que has esbossat la prehistòria de l'antifranquisme a Mallorca: afirmació político-cultural aplaudint Pere Quart; clandestinitat amb la conferència d'Aranguren a La Bitàcola, i repressió amb la clausura de l'Aula de Novel·la.

-És com dius. Era el desvetllar de la consciència política entre nosaltres. I aquest capítol, important i llarg, té un protagonista mereixedor de reconeixement: en Jaume Adrover, sense el qual les aules no haurien existit.

-M'ho dius o m'ho contes? Perquè si vols, també podem parlar de la terreta...