El Govern d'Israel dels darrers 50 anys ha estat una mostra del mal servei que pot fer una Executiu de coalició. El primer ministre israelià sempre ho ha estat gràcies al vot de mitja dotzena de partits petits que, com a contrapartida de la seva ajuda, han demanat sacrificis en allò que podrien haver estat acords de pau amb els palestins. Els governs de coalició, a qualsevol país, serveixen molt bé per mantenir l'statu quo, cosa que han fet decenni rere decenni a Israel. Serveixen molt bé per aprofitar una situacio beneficiosa i per treure el màxim d'una economia equilibrada i d'una societat estable. Però serveixen ben poc quan es tracta de transformar un país que depèn en gran part de les inversions estrangeres per mantenir el ritme de creixement econòmic, que s'expandeix de manera vertiginosa gràcies a la immigració, i que viu una guerra civil a baix nivell. L'enfilall de coalicions que han passat pel Govern d'Israel han condemnat el país a la guerra contínua, a tenir una economia que no acaba d'independitzar-se dels doblers estrangers. Els executius de coalició d'Israel han fet el que saben fer les coalicions: rodar per mantenir-se allà mateix. Els caps de Govern no han pogut oferir el lideratge que ha de menester el seu poble. Han trobat que qualsevol proposta una mica fora d'allò ordinari era derrotada per la coalició de torn. Ara Ariel Sharon ha decidit que convendria que els 7.700 colons que viuen a Gaza, entre gairebé un milió i mig de palestins, han d'abandonar les seves cases. Israel es retira. Sharon ofereix una mostra del lideratge que Israel necessita tant. Demostra que potser té una visió del que podria ser la seva relació amb el palestins, més enllà dels mites fundacionals d'Israel. Vol tomar, per començar, el mite de la terra deserta i sense propietari que els colons immigrats anaven a ocupar. Rompre amb els mites que inspiraven la creació de l'Estat d'Israel promet facilitar la consolidació d'un país estable per als israelians i per als seus veïns.