Mirar amb prismàtics ens dóna detalls escabrosos, sovint impúdics. I sempre és un exercici interessant, fixar-te a volei en qualsevol punt, per petit que sigui. Una marca, una taca, un regruix en què no pararies esment. De vegades són tan evidents que passen desapercebuts, o tan evidents que hom no gosa posar el crit al cel. De vegades són insubstancials. De vegades no. Diumenge passejàvem per Palma i el Passeig Marítim estava tancat. Davant la Seu, podies posar els peus damunt l'asfalt, rodar en bicicleta o en patins sense perill. Hi havia una prova esportiva. Bona. De lluny ens veus passejar amb aquell solellet a deshores -ara comença a fer el temps que hauria d'haver fet diumenge, diuen-, veus els atletes esforçats. Pots comprovar com seria una façana marítima sense cotxes, guanyada per als vianants, un vol sense motor. Una ciutat que fomenta l'esport, a més, diríem que és una ciutat civilitzada -redunda, redundaràs-, que paradoxalment no ho és sempre. I t'agrada tant que decideixes agafar els binoculars i esplaiar-te amb els detalls. La circulació tallada, centenars de curiosos, passejants, desenes i desenes de bicicletes, corredors de la marató que caminen pel Molinar; alguns ja no poden més. La Seu solitària, un parell de clavelleres, el bar de Drassanes amb la terrassa estibada. La seu del Govern de festa. El pati de la seu del Govern, més concretament, de gom a gom amb banderoles d'un turoperador, que és el que patrocina l'esdeveniment esportiu. «Ailàs, aquí volíeu arribar!» Digau-me radical, talibanoide, purista, llepafils. Almanco l'empresa sota la bandera de la qual diumenge van prendre el pati del Consolat era estrangera. «Què diries si la Basf, posem per cas, plantàs una parada en el pati dels tarongers (un espai del Palau de la Generalitat catalana tradicionalment destinat a fer celebracions institucionals)?», demanes a un interlocutor català. El referent següent, primari, si vols, és bíblic. Massa solemne, potser: els mercaders i el temple. El que passa és que uns i altres estam (estam) demostrant que no hi ha temple, i aviat haurem d'assajar altres postures perquè hi continuï havent mercat. D'acord, potser en faig un gra massa. O no. L'autoestima identitària no ha anat mai massa falaguera, i si el mirall ha de ser la celebració sobredimensionada d'una victòria «b» en un esport minoritari, potser ja està bé així. Les coses, al seu lloc. Això et passa per agafar els prismàtics: tan content com estaves, de veure mig dia sense cotxes davant la mar, una gentada passejant, un sol de tardor preciós, un diumenge esportiu de participació. Demà mateix tenc hora a l'oculista, que m'operen de la miopia. He demanat que em doblin les diòptries, el làser fa miracles, i la felicitat no és pagada.