Partiré d'una desorientació ciutadana que ens fa dubtar de si han notat o no que tenim un Parlament, i ja sense cap dubte de si serveix per a alguna cosa. Els partits del Pacte ens governaren quatre anys sense emprar massa el parlament. Ho feren ressuscitant l'esperit dels guanyadors a la guerra civil; per decret. En quatre anys de bregues internes i temes i més temes aparcats per no posar-se d'acord, almenys per no perdre sa cadira del Consell de Govern sí que varen saber aprovar decrets, tants com 699. La tècnica franquista de nou en marxa i fent-se enfora dels problemes de passar pel Parlament.
Que Congrés i Senat no sols estan per repartir-se uns milions d'euros mensuals en sous està clar, però aquí ens passa altre tant del mateix. Opinions tantes com es vulguin, però els fets són més caparruts i són els que són. Les dades legislatives del nostre parlament són irrellevants si revisam els temes tractats, aprovats i posats en funcionament pel govern tripartit format per PSOE-PSIB, PSM i EU que eren els qui manaven al Consolat i a la cambra parlamentària, perquè als Verds els tenien al marge i als d'UM baix sospita. Deixaren sense aprovar una dotzena de projectes de lleis, la majoria urbanístics perquè els amors/odis amb una Munar que fins i tot els presentava esmenes, els complicaven la suma d'escons, que ajudaven a desquadrar del tot els del PSM quan també s'hi afegien. Aconseguiren que als seus projectes, per no ser aprovats abans d'acabar la legislatura, els manqui iniciar de nou la tramitació. D'iniciatives discutides en ponència sense conclusions en deixaren un sac. Que hi havia problemes, idò tocava passar el problema al Consolat obligant Antich a prescindir del Parlament i haver d'aprovar, via digital, per decrt, tot allò que els seus socis espenyaven en lloc de compondre. És decebedor parlar d'un Parlament tan frustrant per als ciutadans perquè dels problemes de la gent, de tant en tant en parla, crida, munta numerets i poca cosa més. I a Madrid al Congrés dels Diputats parlen segons hi hagi o no els mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals i amb uns debats que més d'idees són propis d'actors sobre l'escenari d'un teatre. Qui parla, a millor ocurrència més a prop es fa del seu objectiu: que als informatius de les cadenes de TV sembli que ha estat el guanayador i que tenia sa raó. Els companys són els encarregats i val tot: potadetes, cops de puny al mobiliari per fer renou, insults, ofenses personals, tant és. Al nostre país, que és allò que més ens preocupa, governaren quatre anys sense emprar massa el parlament. I encara no s'han despert. Ho feren ressuscitant l'esperit dels guanyadors a la guerra civil: pel decret. En quatre anys de bregues internes i temes i més temes apracats per no posar-se d'acord, el menys per no perdre sa cadira del Consellde Govern sí que varen saber aprovar decrets, exactament tants com 699. La tècnica franquista en marxa i millorada. Com a mínim, penós i evitable quan ja semblava que governar majoritàriament per decret era més propi d'unes èpoques passades dictatorials que no ens permeteren mai gaudir d'un Parlmanet nostre. Fals, al nostre país es va governar per decret, tants com set-cents, o sigui que ens surt un cada dos dies. Quasi res com per restar-li importància. Herència: d'aquella manifestació multitudinària reclamant un Estaut l'any 1977 amb milers de mallorquins al mig dels carrers passarem a unes poques dotzenes 25 anys després a la plaça major de Ciutat. I això no és fer país, l'habilitat dels presidents autonòmics que hem tengut és la que ha resultat una combinació suficientment positiva per avançar en el procés legislatiu del nostre autogovern.
