Quan perden, sempre tenen eseparatismo a la boca. Ho pogué comprovar molt bé aquell diumenge de juny del 1969 l'aleshores president del Barça, Narcís de Carreras. Es jugava la final de la Copa del Generalísimo al Santiago Bernabéu. Tothom esperava una golejada del Reial Madrid. A la llotja, s'asseien eCaudillo, la seva esposa, Carmen Polo de Franco, i el govern en ple. No eren temps tranquils. La Universitat de Barcelona anava molt remoguda influenciada pel Maig francès de l'any anterior. ETA havia comès els primers atemptats. I eRégimen tenia fissures internes per l'enfrontament entre falangistes -capitanejats pel ministre d'Informació, Manuel Fraga- i els tècnòcrates de l'Opus Dei. Aquella tensió esclataria mesos més tard amb l'escàndol Matesa i la caiguda de Fraga. Però aquell juny, amb els estudiants avalotats, la consigna era Santiago y cierra España. Una bona manta al Barça televisada en directe arreglaria les coses. A més, aquell equip no queia bé a El Pardo. Se sabia que el seu entrenador -Arqué-, català fitxat d'un equip francès, havia combatut com a pilot republicà durant la Guerra Civil. ERealísimo havia de fer justícia. Però aleshores es produí el terratrèmol: Zunzunegui, defensa del Madrid, pegà malament a la pilota i la clavà dins la seva pròpia porteria. El Barça féu un partidàs i s'endugué la Copa (0-1), que Franco, va haver d'entregar amb cara de vinagre. Aleshores, Carmen Polo es girà cap al president del Barça: Narciso, los catalanes no son separatistas, ¿verdad?. Carreras no es pogué reprimir i contestà: «Senyora, no fotem!».
Diuen que aquell 1969 -entre Matesas i manifestacions- començà a caure el franquisme. I també hi ha victòries esportives capaces d'obrir una escletxa de llibertat dins un Estat caduc, tancat i reaccionari. Ara, igual que abans.
