La descripció cromàtica de la cabana autòctona menorquina -a la vegada la silvestre i la domèstica- és inconfusible: vaques vermelles falbes, bens blancs -d'un blanc trencat- i cavalls, gallines i sargantanes negres; negres d'una negror irisada, d'esmalt lluent. Per mi, aquest és un cromatisme bonic, diria que absolutament nostrat. Potser que, de primer cop d'ull, no us sembli una paleta de colors pròpia de l'àrea mediterrània, en la qual hi dominen, generalment parlant, els blancs saturats i àcids de l'arquitectura rural, entre blaus de cels esbandits i d'aigua de mar netíssima i diàfana. Sé també que el tòpic cromàtic del nostre rodal us fa pensar, preferentment, en una amena escala de verds -principalment el verd esponerós de la botànica d'hivern- i en els torrats de la terra resseca, notòriament pedregosa, dels estius. Fins i tot, és segur que Menorca, a tots quants la coneixeu, us evoca el color de les transparències, és a dir, el de la llum pura i enlluernadora, que, com sabeu, dóna lloc al resultat paradoxal d'un manca absoluta de color. La refracció total de la llum provoca, en efecte, la transparència, el no-res cromàtic. O sigui, la cristal·linitat perfecta. És el cas del cromatisme de l'aire i de l'aigua que embolcallen la roca que habitam, sobretot quan les miríades del turisme es dissipen i la natura entra en una convalescència assossegada i neta, reconfortant. Però, tanmateix, el cromatisme real de Menorca no acaba en aquestes tonalitats tòpiques -vull dir paisatgístiques a primera vista. Fixar-vos, més tost, que troba sorprenents derivacions, com he dit, en els falbs i, remarcadament, en els negres d'allò més densos. La cosa, crec, és ben bé així, i a mi, açò, em desencadena una passió sensual per l'illa molt gran. És tant o més considerable que la que em desperta la seva història humana portentosa. Jo, contrari epistemològic a alimentar tòpics rancis, no hi puc fer res, llevat de mantenir-me ben atansat en el punt de vista personal que us deix mal garbellat. Res més puc fer, s'entén, que reflectir-ho amb el meu prisma de cronista, que és l'única funció que em surt mitjanament bé -i faig llarg, ho reconec!
Resumint-ho, idò, el que voldria dir-vos és que, a Menorca, la més isarda de les Balears, la més esquerpa, hi aguanta, per sota de l'epidermis dels blaus, els blancs i els verds, un cromatisme intern personalíssim, sense parió a les terres de l'arxipèlag. Ja us l'he descrit abans a través de la nostra galeria de la fauna autòctona, que és tan peculiar, i d'una «menorquinitat» racial molt més vella, lenta i ancestral que la que podem esgrimir els qui formam el poblament dels darrers set segles. Em referesc, és clar, a les nostres races animals pures que es distingeixen per uns cromatismes gens, o molt poc, mediterranis. Estic pensant -abans m'hi he referit- als falbs, o sigui, al color entre vermell i groguenc saturat de la vaca autòctona, i als negres bituminosos de gallines, cavalls i sargantanes. Uns i altres ens han mil·lenàriament poblat l'hàbitat amb una personalitat acusada i insubstituïble. Són, per tant, les seves respectives coloracions fosques la gamma de la Menorca medul·lar fonda, la Menorca resistent i antiga. La Menorca insular pura, si m'acceptau la redundància.
Tot la resta, inclosos els etnocèntrics humans que l'habitam amb la petulància del llombrígol, hem vingut després, considerablement més tard. Som uns nouvinguts literals. Els pobles que s'hi han succeït damunt el mapa de l'illa en el curs de la cronologia genocida -tan pròpia, d'altra banda, al que caracteritza la història de l'home de qualsevol indret-, han hagut de marxar o s'han vist expulsats en un moment determinant. Però, en tots els casos, entrant o sortint, hi han deixat la genètica dels ramats. Per açò l'illa, en temps primitius, era anomenada Meloussa -o terra de ramat. I aquesta condició bàsica, immutable, substancialment lligada a la terra insular, té una expressió colorística ben definida: vaques falbes, bens de tofes trencades, i aviram, equins i llangardaixos de quitrà. Cap d'aquests colors no voldria que fossin suplantats per la gamma esfereïdora que, a vegades, imposa la indústria turística. Vull dir el gris marengo que ens uniformitza bèstiament el paisatge general de l'illa.
