El cromatisme intern de Menorca

La descripció cromàtica de la cabana autòctona menorquina -a la vegada la silvestre i la domèstica- és inconfusible: vaques vermelles falbes, bens blancs -d'un blanc trencat- i cavalls, gallines i sargantanes negres; negres d'una negror irisada, d'esmalt lluent. Per mi, aquest és un cromatisme bonic, diria que absolutament nostrat. Potser que, de primer cop d'ull, no us sembli una paleta de colors pròpia de l'àrea mediterrània, en la qual hi dominen, generalment parlant, els blancs saturats i àcids de l'arquitectura rural, entre blaus de cels esbandits i d'aigua de mar netíssima i diàfana. Sé també que el tòpic cromàtic del nostre rodal us fa pensar, preferentment, en una amena escala de verds -principalment el verd esponerós de la botànica d'hivern- i en els torrats de la terra resseca, notòriament pedregosa, dels estius. Fins i tot, és segur que Menorca, a tots quants la coneixeu, us evoca el color de les transparències, és a dir, el de la llum pura i enlluernadora, que, com sabeu, dóna lloc al resultat paradoxal d'un manca absoluta de color. La refracció total de la llum provoca, en efecte, la transparència, el no-res cromàtic. O sigui, la cristal·linitat perfecta. És el cas del cromatisme de l'aire i de l'aigua que embolcallen la roca que habitam, sobretot quan les miríades del turisme es dissipen i la natura entra en una convalescència assossegada i neta, reconfortant. Però, tanmateix, el cromatisme real de Menorca no acaba en aquestes tonalitats tòpiques -vull dir paisatgístiques a primera vista. Fixar-vos, més tost, que troba sorprenents derivacions, com he dit, en els falbs i, remarcadament, en els negres d'allò més densos. La cosa, crec, és ben bé així, i a mi, açò, em desencadena una passió sensual per l'illa molt gran. És tant o més considerable que la que em desperta la seva història humana portentosa. Jo, contrari epistemològic a alimentar tòpics rancis, no hi puc fer res, llevat de mantenir-me ben atansat en el punt de vista personal que us deix mal garbellat. Res més puc fer, s'entén, que reflectir-ho amb el meu prisma de cronista, que és l'única funció que em surt mitjanament bé -i faig llarg, ho reconec!