«Tots esperam que Fidel Castro es mori com abans millor», deia Loyola de Palacio en una trobada amb periodistes poc després de la caiguda soferta per Fidel Castro que li ha provocat la ruptura d'una ròtula. Aquesta és una de les coses entranyables que té la democràcia, per molt jove i imperfecta que sigui, que tota una vicepresidenta de la Unió Europea pot manifestar obertament la seva necrofília i no passa res. Un altre d'aquests adorables matisos és que en paral·lel es pugui compartir militància amb Manuel Fraga. Això de la necrofília és com la hipocondriosi, qui més qui menys pot deixar-se arrossegar per allò que n'Aleix Vidal-Quadras en diu «baixes passions». Record una recepció nadalenca per a periodistes, a la Diputació de València, el desembre de 1997, en què vaig acostar-me a un bon amic capellà i li vaig preguntar: «Pare, esperar la desaparició d'algú és pecat?». Ell va respondre: «La necrofília té molts segles d'història; en qui penses, fill?». I vaig confessar-me allí mateix: «En el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, que justifica dictadures sud-americanes i ningú no el renya». Ell em va consolar: «Hi ha gent que està millor en el cel que en la terra, fill. Estàs perdonat». Jo: «Gràcies, pare; el meu cor agnòstic queda tranquil». Ell: «En qualsevol cas, llegeix la Bíblia». Jo: «Pare, ara que tenim una copa de cava a la mà he de confessar-li que n'he deixat una ampolleta a banda per brindar, arribat el moment, amb el mateix esperit democràtic que ho féreu molts de vosaltres no fa masses anys; jo, aleshores, només en tenia deu». Ell: «Salut, fill de puta». «Gràcies de nou, pare. Salut». A la Bíblia hi vaig trobar la resposta: «En el país dels morts, els malvats no mouen brega» (Jb 3, 17).