El resultat del pròxim congrés del PSM dependrà essencialment de si els militants consideren prioritari entendre's amb Esquerra Unida o amb ERC. Aquest dilema, a més d'aspectes ideològics, inclou, em consta, un càlcul de sous, cadires i biografies xorades, però no vull entrar a fer especulacions sobre quines d'aquestes misèries haurien de decidir la jugada estratègica del PSM. Centrant-nos en els aspectes profunds del dilema, la primera consideració que cal tenir present és que la política d'aliances d'un partit retrata perfectament les seves preferències ideològiques. Quan el PSM rebutja qualsevol aproximació a UM, per exemple, ens indica que la seva pota esquerrana és més forta que la nacionalista. És evident que l'elecció entre Esquerra Unida i ERC té conseqüències d'aquesta naturalesa. Però, en les circumstàncies que soporta la societat mallorquina, crec que no és vàlid analitzar la qüestió en termes de preferències o de prioritats subtils entre nacionalisme i esquerranisme, perquè la situació pot ser tan brutal que l'opció nacional anul·li qualsevol consideració sobre el model d'esquerres o de dretes propugnat. Dit amb tota contundència: quan una societat o nació s'acosta a l'extinció, els nacionalistes no poden pactar més que amb altres nacionalistes perquè la dinàmica d'un partit d'esquerres és massa diferent de la d'un partit nacionalista i, sobretot, persegueix objectius d'un altre nivell. Quan una ideología esquerrana s'enfonsa, com és el cas del comunisme, els partits que la defensen no s'hi solen fer forts fins la desaparició, sinó que miren d'evolucionar assimilant matisos nous (com el socialisme o la socialdemocràcia) que persegueixen, més o manco, els mateixos objectius. Això no pot passar en partits realment nacionalistes: quan un nacionalisme com el nostre s'afebelix no és principalment per errors tàctics o per evolucions del pensament, sinó per desaparició de la massa humana que el sustentava. Una ideologia o un partit que considera que actua damunt un malalt terminal no pot coordinar mai la teràpia amb una altra ideología o partit que consideri que el malalt només té una anèmia transitòria. És un llàstima que els militants del PSM no vegin la situació en aquests termes perquè així no tendrien cap dubte sobre quin camí és el millor. Si el PSM no prioritza una refundació de l'espai nacionalista, ni tan sols podrà dir que ha cercat el millor remei per al malalt: s'entendrà amb Esquerra Unida, una esteticienne que fa les piules al moribund mentre espera clients més saludables. Quan el comunisme s'enfonsa sempre queden altres maneres de defensar la clase obrera. I, de classe obrera, n'hi ha molta. Si no funcionen bé les tàctiques aquí, sempre queda el tercer món, els marginats de l'área capitalista o la supervivència de les balenes blaves. La qüestió és poder treballar políticament al servei d'unes conviccions. Les nacions en perill no tenen tantes alternatives. ¿Recorda algú que Churchill, durant la guerra contra Alemanya, parlàs mai d'imposar el liberalisme o de resoldre el problema de les minories ètniques de Londres? Quan les U-2 queien damunt Londres, Churchill només parlava de la RAF i de com estalviar patiments als ciutadants. Bé, les bombes que cauen damunt Mallorca són més destructores que les que queien a Londres. Així ho veim els nacionalistes. Si el PSM no ho veu així, que s'entengui amb qui té una visió del món semblant a la seva. És posible que l'extinció de les balenes blaves sigui tant o més important que la de la nostra nació. Ja sabem què en pensen, d'aixó, Esquerra Unida i els Verds. Ben aviat també sabrem què en pensa el PSM.