Tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units», diuen que és la maledicció històrica que pesa sobre Mèxic. Encara que davant l'inapel·lable fet de tenir quasi dos mil quilòmetres de frontera comuna, els mexicans han tingut sempre ben clar què fer per sobreviure. La invasió pacífica dels Estats Units per part de milions i milions de ciutadans mexicans cercant feina n'és la primera, després que les campanyes militars acabessin tradicionalment en rotund fracàs. L'altre, ha estat mantenir la dialèctica de la controvèrsia permanent amb els veïns del nord, per tal de fer-se valer. El dia que Mèxic no tingui res a discutir amb ells, serà país mort, no existirà.
La disputa permanent com a mètode, no és cap novetat ni és patrimoni dels meus estimats i admirats mexicans. Fins i tot, crec que és més sofisticada que la dialèctica del victimisme, la qual podria tenir les seves arrels en el concepte bíblic de la lluita de David contra Goliard. Trobo que està més a prop del que podria ésser una versió actualitzada del nostre «cercar-li les puces» que de la plorelleta victimista. Sense cap dubte, representa una actitud més meticulosa i complexa que el simple tir de fona al front. És el dret del petit a impacientar fins a deixar el gros en evidència.
Hem d'admetre que aquesta és una estratègia lícita, però hauríem de saber en quins casos és convenient i si requereix d'unes condicions especials. Per exemple, a les Balears, en la relació amb el govern central, és aquest mètode el convenient? D'entrada, com a primera consideració, hauríem de tenir en compte que estam parlant de relacions dins un mateix estat i, per tant, molt més delimitades i regulades que les que existeixen entre dues entitats polítiques que no comparteixen soberania. Els vincles institucionals entre el govern d'una regió i el govern central a Espanya, son més forts que els que existeixen entre Mèxic i Estats Units, per exemple.
Així i tot, des d'una visió illenca nacionalista, podríem entendre perfectament la utilització d'estratègies d'aquest tipus, fins i tot pensaríem que son normals. Però, no és el cas, que sapiguem els conservadors que actualment governen a les illes no són nacionalistes. Per tant, la insistència en la disputa permanent com a relació normal amb el govern central, quasi des del dia de la seva formació, l'hem de cercar en una altra categoria de motius. En raons partidistes, de personalitat dels nostres governants, les que siguin, no entraré a analitzar-les. Simplement existiran raons que van més allà de les raons del respecte institucional.
Que no s'expliquin, per si sol, ja és motiu de preocupació. Que aquestes raons no siguin consistents, també es motiu de preocupació. No fos cosa que intentant cercar les puces als altres, qui quedi en evidència sigui el nostre govern. I això no interessa. Ni a l'oposició.
