Prest farà sis anys que escrivia a les pàgines d'un setmanari ciutadellenc ja desaparescut un article en què comentava l'obertura de pliques de les empreses que optaven a realitzar unes impactants obres a la badia i port de Ciutadella. Era el 19 de novembre de 1998. No és que m'agradi especialment recercar en els meus arxius literatures tan efímeres, però aquesta vegada m'ha semblat imprescindible, una vegada més, refrescar memòria per comprendre millor el present. Llavors, José M. Aznar presidia el govern de l'Estat, Jaume Matas el de les illes Balears i Assumpta Vinent el de l'ajuntament de Ciutadella. Una conjuntura favorable al PP per exercir la seva legítima voluntat política entorn als seus projectes. Val a dir que aquests eren tan grossos o més que els que ara es tornen a presentar a exposició pública. Aleshores escrivia: -Mai no és tard per a la reflexió, però avui el temps s'ha escurçat de manera preocupant. De fet, el rellotge d'arena fa frisar els seus granets cap a l'adjudicació del megaprojecte de la dreta hegemònica ciutadellenca. Després -guarda't d'un ja està fet!-, en veurem tal vegada la consumació o qui sap si una enorme endemesa. Excavar i traginar entre un i dos milions de m3 de terra i pedreny per propiciar la invasió d'aigua marina; afectar un milió de m2 de territori municipal amb zona residencial, portuària esportiva, golfística i hotelera no són projectes menors. Crear un espai ocupable per a una nova ciutat de 1500 habitants; endegar una entrada important de mà d'obra immigrada i transformar l'estructura social actual tampoc no són salives en terra. I espanta la frivolitat, per no dir imprudència temerària, amb què els gestors municipals envesten aquesta actuació, que farà història, sí, però dubt que sigui una història feliç.

Aquelles obres no van arribar a començar. Les eleccions municipals de 1999 van permetre aturar-les. Mentrestant, el govern del Pacte de Progrés va dissenyar un seguit de millores per al port, que s'havien d'emprendre des de l'esfera pública i no tenien una afectació ambiental tan bèstia. Després, les eleccions del 2003 han impedit aquells propòsits per rellançar-ne els altres. Talment la llei del pèndol.

És ver que en el projecte actual no hi figura la urbanització annexa, ni el golf, malgrat que els partits de l'oposició diuen que hi ha una urbanització encoberta, perquè el nou pla d'usos recentment aprovat grafia una «una zona de serveis hotelers i de restauració» adjunta i qualifica com a «àrea turística» els sectors abans urbanitzables no programats i considerats pel nou PTI com a rústics. Ciutadella està en procés encara d'adaptar el seu planejament al Pla Territorial de l'Illa de Menorca, aprovat pel Consell. Caldrà que facin moltes ciavogues administratives els qui s'han fet barques de l'ajuntament i ara en manegen els rems! D'altra banda, el govern de Rodríguez Zapatero haurà de dir la darrera paraula pel que fa a la cessió d'un tram de línia de costa interior i de la làmina d'aigua exterior afectada i cal suposar que no s'empassarà frívolament els presumptes informes d'impacte ambiental elaborats per l'empresa Sener. Açò per no parlar del pla financer per realitzar aquestes costoses infraestructures. (Hi ha qui expressa, soto voce, els maldecaps del govern balear per assumir-los en els pressuposts, ara que diuen no tenir recursos suficients ni per a les vies de ronda municipals). Pareix que el govern de Madrid no participarà en aventures d'alt risc. I el recurs a les fórmules privades desaconsella les solucions populistes respecte a necessitats reals, com puguin ser l'amarratge d'embarcacions esportives i recreistes. Si contrastam seriosament les propostes actuals amb els projectes anteriors, fins i tot els més partidaris de les grans obres acabaran, tal vegada, desitjant l'opció menys impactant que el govern del Pacte de Progrés havia dissenyat, menys cara i més realitzable que no la megaactuació que actualment es proposa.

Què passarà a partir d'ara, jo no ho sé. Però observant la història recent, no és mal de veure que es pot incórrer de bell nou en un cas d'«inconsistència temporal» com el que vam viure els ciutadellencs fa sis anys enrere i que amb ironia descrivia a La Vanguardia el professor X. Sala i Martín («Cómo encontrar la flauta mágica», 17/10/04): Abans que desaparesquessin les rates en el famós conte dels germans Grimm, la promesa que l'alcalde fa al flautista d'Hamelín de pagar-li un bon talec de monedes d'or si les extermina totes esdevé òptima. Ara bé, després que desaparesquin els ratots, serà millor per a tothom que no el pagui. Perquè allò que semblava bo abans que es produïssin els fets, ho deixa de ser quan els fets són irreversibles. Aquest és un fenomen tan comú, tan corrent, que els economistes que el van analitzar, Finn Kydland i Ed Prescott, acaben de guanyar el premi Nobel del 2004. La conclusió a què arriben és molt interessant i tanmateix força depriment: quan les persones arriben a entendre el problema de la inconsistència temporal, la societat ja ha acabat en una situació dramàtica! Però no obstant això, les rates dels regatells, que van anar darrera el so de la flauta, van morir ofegades al riu -o a la boca del port, tant se val!- atrapades per la mentida. En canvi, avui per avui, i sempre en el supòsit que mai haguessin existit les flautes màgiques, el cert és que ja no n'hi queden aumon. Per molt que avui encara hi hagi qui insisteix a fer-ne sonar i per molt que mai falten rates que els vagin darrera.