L'experiència convida a reflexionar. D'ençà de les eleccions generals del 14 de maig, així mateix s'ha vessat tinta i fotografies damunt els polítics electes a la cambra baixa i el Senat. Pel que fa al Congrés, la representativitat es repartí al 50% entre els dos grups majoritaris, PP i PSOE. En el Senat, la relació fou de quatre a u, a favor dels conservadors. Idò bé, convid a qui vulgui fer-ho, a preguntar als seus amics i coneguts quants noms li sonen, d'aquest assumpte. I després de verificar que la gent no en té memoritzats ni la meitat de la meitat (sonen Maria Salom i Francesc Antich, diputats, i Joan Fageda, senador), he portat a la tertúlia les fotografies dels tretze representants, vuit al Congrés i cinc al Senat, per escatir si el nivell de coneixement millora. Prèviament, he preguntat si sona el nom del senador elegit per la cambra autonòmica. «El Xoco» ha confessat recordar que l'anterior era en Manuel Cámara, però de l'actual només sap que es diu Carlos no sap què més. L'Espanya oficial i l'Espanya real diferenciades com sempre, també damunt el nostre rude solar. A continuació, tapant els noms dels dignes representants de les Illes, he mostrat a l'amic Macari les fotografies dels tretze personatges que ens representen a Madrid. I el meu amic ha tingut, com diem a la terreta, arrencada de cavall i arribada d'ase. És a dir, ha identificat sense esforç els caps de llista al Congrés de totes dues formacions: Maria Salom i Francesc Antich, però no ha sabut pronunciar els noms i llinatges dels altres sis, que quan han sortit a la llum no li han dit res. És a dir, res no sap, «El Xoco», dels diputats i diputades PP i PSOE Enrique Fajarnés, Juan Salord, Miguel A. Martín, Mª. Gracia Muñoz, José Ramón Mateos i Isabel Mª. Oliver. Amb els candidats electes al Senat ha tingut una mica més de fortuna, perquè així mateix, a més de l'exbatle Fageda, ha reconegut Carlos Ripoli el doctor Joaquín Bellón, quedant fora de la seva òrbita de coneixements el senador de les Pitiüses, Antoni Marí, i el de Menorca, Josep Seguí. Gens m'ha estranyat que això funcioni d'aquesta manera.
-Entre Mallorca i les altres illes, hi ha una distància informativa notable. Sabem poc, els uns dels altres.
-I això sempre deu haver estat així.
-No sempre. A començaments de segle, per exemple, la Revista de Menorca publicada per l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, fou coneguda dins tota Espanya. Bé que ho pogué recordar Joan Hernández Móra, en el discurs commemoratiu del setanta-cinquè aniversari de la seva fundació, el 3 de desembre de 1980.
-Però tu ara parles de cultura, i no de política.
-Potser. Però els mitjans de comunicació, aleshores, eren minsos. I ara tenim, ocupant-se del tema, quatre diaris, tres canals televisius, i no sé quantes emissores de ràdio.
-Idò per ventura resulta que la cosa política no acaba de quallar en el tarannà dels mallorquins. Vaja, que no ens pica gens, l'assumpte.
-O també que a les eleccions generals, la gent vota sigles i no persones.
-Sí, però les persones haurien de fer alguna cosa per aconseguir que els coneguessin.
-I no només a ca seva.
