Encara que manca un trimestre per tancar l'any, no crec que sigui precipitat fer notar, ja a hores d'ara, que l'Institut Menorquí d'Estudis (IME) el clourà amb uns excel·lents resultats, i en concret en el que afecta al trencament de les barreres ancestrals que tant ens aïllen. A l'espera d'obtenir la radiografia completa de l'any, voldria, entretant, referir-me a l'esplet de la projecció exterior de l'Institut, i, de la seva mà, la humilitat eficacíssima amb què ha fet circular la cultura menorquina fora de l'illa aquests mesos.
D'Eivissa a Prada de Conflent i passant per Barcelona, l'IME ha endegat uns programes de promoció i difusió del coneixement cultural menorquí per terres de parla catalana com potser mai no s'havien portat a terme. La línia de treball corporatiu no ha fet res més que començar, i per tant s'hi badalla una expectativa in crescendo, estibada d'esperances. Com dic, de moment, les campanyes de difusió cultural han llençat llavors a la ciutat d'Eivissa, que és, per a nosaltres els menorquins, el nostre sud geosocial que mai no visitam. S'ha continuat després per Prada, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, posant peus a la Catalunya nord, que és tant com superar les fronteres polítiques -arbitràries, per tant- que un dia aixecaren la guerra i la diplomàcia convertides en la lletra del Tractat dels Pirineus. Com a tercera fita, Menorca s'ha projectat damunt Barcelona, que és un centre d'irradiació cultural importantíssim de tota la nostra àrea lingüística -i fins europea!
He tingut el goig de prendre'n part en la darrera, d'aquestes fites. Fa uns dies, les dependències de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) han albergat les primeres jornades menorquines a Barcelona. El balanç, en tot cas, ha merescut la satisfacció dels organitzadors i dels receptors, de manera que, d'antuvi, hi han quedat compreses la segona edició i les successives per a la segona setmana d'octubre de totes les anualitats. En aquest primer assaig, hi ha hagut el que, generalment, s'escau en casos així: exposicions i conferències diverses. En efecte, al claustre del vell hospital de la Creu s'hi va instal·lar una exposició de temàtica ambiental, i, a la vora, com a complement cultural, unes vitrines replenes de bibliografia menorquina. Dit altrament: la mostra, tot i la senzillesa palesa, ha volgut entrellaçar continent i contingut. Continent, en tant que reflex de la terra, o sigui, el fràgil medi sobre el qual la vida hi té lloc des d'èpoques remotes; i també un reflex, o tast, de la personalitat que s'hi desenvolupa en tant que contingut dels qui -fa set-cents anys!- hi formam el poblament. Els organitzadors van creure que res com els llibres ajuda tant a entrellucar, ni que sia a les palpentes, l'estat cultural d'un poble. Aço és: sa salut moral. Si hom, vagi on vagi, veu reconstruïda l'estela editorial més recent d'un poble, aviat es farà una idea significativa de l'hora històrica que travessa. Podrà adonar-se si avança o s'estanca, si rutlla o si està esmussa. Idò, açò és ben bé el que pretenia la plèiade de llibres que, de les vitrines estant, han dibuixat unes línies mestres de la Menorca més actual: la Menorca que es reivindica a si mateixa amb la plenitud de la seva personalitat inserida en el marc natural al que pertany. Vull dir que des de la condició menorquina pura, vol ser la peça que completa el trencaclosques de la cultura catalana. I a la vegada, la Menorca que veu molt a les clares que, en la mesura en què constituïm grup cultural però també econòmic, potser no tenim més opció que fer bones les proclames universals de sostenibilitat. ¿De què ens serviria una illa de menorquinitat plena i normal si féssim del territori una rèplica de Manhattan? I a l'inrevés: ¿de què ens serviria una illa idíl·lica, incontaminada com el més exacte estat de naturalesa amb què somniava Rousseau, si la cultura que ens afaiçona -la nostra condició humana sencera-, lluny de ser reconeguda, romangués ofegada al fons del mar com un delericte ignominiós?
He dit en començar que la projecció cultural exterior de Menorca ens ve de l'IME. Acabaré, però, posant-li els noms i llinatges que el fet es mereix: Josep Miquel Vidal Hernàndez, l'home proverbial en el moment proverbial del nostre desvetllament.
