Després de venir a Palma per a la presentació de les seves esplèndides memòries literàries Retrato del artista en el destierro, història de l'educació sentimental de l'autor, Juan Pedro Quiñonero em trameté, de París estant, El misterio de taca, amb una amicable dedicatòria on afirma que és «el más parisino de mis libros». Quiñonero és sens dubte un gran escriptor castellà, de la meva generació, que viu a la capital francesa, on exerceix de corresponsal del diari Abc. El fet, però, fins a un cert punt, és anecdòtic. Ell pertany a aquesta mena d'escriptors plenament conscients de la gran complexitat cultural, històrica i política que representa Espanya com a metàfora, i n'ha deixat constància lúcida en un altre llibre, de títol demolidor, inquietant: De la inexistencia de España (Tecno, 1998). En aquest assaig de reflexió històrico-cultural, ens assabenta que coneix i assumeix les aportacions de Rosalia de Castro i Joan Maragal, per exemple, per provar de donar resposta a la pregunta: què és ser espanyols? El tema i la manera com el tracta són apassionants, perquè l'anàlisi de deu segles d'història literària l'enfronten repetidament amb el nostre caïnisme. Quiñonero és un enamorat de la literatura catalana que va de Ramon Llul a Baltasar Porce, passant per Eugeni d'Ors, Carles Riba, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda... Em confessava que, de París estant, consultava per Internet les pàgines d'aquest diari, molt especialment les opinions de Guillem Frontera. És un home, Quiñonero, que ha fet tota la seva carrera vivint a l'estranger: duu molts més anys vivint a París que a la seva Totana nadiua de Múrcia. Amb El misterio de taca (Península, 2000), fa una incursió apassionant en allò que podríem denominar viatge iniciàtic a les fonts primeres de la modernitat artística, i ens la mostra al llargs d'unes passejades per París, amb la memòria d'una gran quantitat d'espanyols a l'exili (Baroja i Azorín, Salinas i Gómez de la Serna, Falla i Juan Gris o Albéniz i Turina, Castelao, etc.). I tots ells es creuen pels carrers, o es podrien creuar, desafiant el dogmatisme del temps i l'espai, amb els forjadors de la sensibilitat moderna i contemporània en els gresols primers: Baudelaire, Proust, Valéry, Mauriac, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, etc., etc. O viuen en els mateixos immobles, o en els de la vora, o escriuen cartes i poemes en els mateixos bars. El relat, ric en aventura interior, sempre té com a punt de referència l'esposa del narrador, Carmen, i els seus dos fills, Juan-Florencio i Pedro, espanyols i parisencs de soca-rel, com una manera d'humanitzar el paisatge. Na Fiona Campbel observa que el tema de l'exili va unit a la història, cultural i política, d'Espanya.
-El caïnisme, les dues Espanyes enfrontades, l'endarreriment artístic i literari, han motivat que passar els Pirineus representi sovint trobar la pàtria cultural que tants creadors no podien trobar dins ca seva.
-Això sense esmentar l'exili interior. El del que no se'n va, sinó que es queda, i viu amargament, de manera tràgica, l'exili en pròpia terra. Perquè potser li reca anar a canviar els mals coneguts per uns altres de color diferent.
-Que és un anar morint en vida. En el seu primeríssim llibre, que gairebé ningú no coneix, Mensaje del tetrarca, de 1963, Pedro Gimferrer, deixà constància del drama en el poema Peregrino: «No es de este clima mi canción. La cítara / para más noble condición se hizo. / Otras ciudades hay. Ellas me aguardan. / Paso tras paso -¿veis?- huye el camino». Digues-li a Quiñonero que jo t'ho he contat.
