Per què els oficialistes del PP estan tan esglaiats amb Alberto Ruiz Gallardón? Per què intenten com a desesperats desprestigiar la candidatura del seu número dos a la presidència del PP-Madrid? El que semblava en un principi una lògica pugna per assolir quotes de poder després de la derrota del 14-M s'està convertint en una batalla ideològica de primer ordre. El PP s'està dividint en dues ales: dretans contra centristes o conservadors contra liberals. Comença a fer aigua la vella estructura creada per Fraga i potenciada per Aznar, basada en el patrioterisme espanyolista, l'exaltació del centralisme i les temptacions expansionistes d'Espanya amb el resorgiment de les velles dèries de l'Espanya imperial.

Els segments més lúcids del PP veuen que amb aquestes receptes serà molt difícil que puguin recuperar el poder a les pròximes elecions. El 14-M sorgiren al voltant de dos milions de votants que normalment no exerceixen el seu dret que expulsaren el PP del poder. Però en els darrers sis mesos els populars no han fet la més mínima autocrítica i semblen obsessionats a matenir el postaznarisme sense Aznar, és a dir, dreta dura en temps de canvi i d'anhel de tolerància i llibertat.

Gallardón ha vist que era el seu moment. Ha entès que si guanya aquest envit cada cop serà més fort dins el partit. L'actitud de xuleria d'Acebes, el mateix que féu un ridícul històric a la crisi de l'11-M, ha encès més els ànims.

La nova societat espanyola no suporta ja les velles carrosses, que presumeixen de tenir la veritat absoluta quan se senten forts però després són capaços de repetir mentides durant tres dies a TVE. Gallardón és l'esperança que el PP pugui emprendre l'imprescindible camí cap al centre.