Damià Quetglas

Cost: zero euros

Damià Quetglas11/10/04 0:00

La vivor, amb l'enginy, és una de les qualitats individuals humanes més apreciades socialment, encara que, sovint, tengui efectes maliciosos i d'engany sobre el comú. La vivor és la base que s'assigna a l'èxit de les persones. És un dels tòpics del pensament menys crítics i primari en el qual se sustenta l'individualisme. I tothom vol anar de viu. Tothom vol esprémer el temps com una llimona i una festa com la de demà és aprofitada, per un bon grapat de gent per fer un pont de quatre dies i anar a passejar. És més, les agències de viatge incentiven la vivor fent ofertes que s'han d'aprofitar. Que els avantatges de preu compensen, fins i tot, els interessos que s'hagin de pagar si el viatge es fa a crèdit bancari. Que n'hi ha que per viatjar també s'hipotequen. La publicitat, que controla i estudia les debilitats humanes per saber per on entrar, té la vivor com un dels reclams immediats. Compri'n tres i en pagui només dos. Amb la compra d'aquest producte, emporti-se'n aquest altre de franc. Eren eslògans habituals. Ara el que prima, arran de la publicitat de mòbils, és «cost: zero euros». És el súmmum de la vivor publicitària. Ja no hi ha res de franc, sinó que es fa un negoci sense cost. I els bancs donen punts per aconseguir algun objecte desitjat. No els regalen, els negocien, com si tothom hi tengués quelcom a guanyar i ningú res a perdre. Una paradoxa totalment falsa, com tantes altres que històricament han funcionat.

El professor Joan F. López Casasnovas fa unes setmanes descrivia el mecanisme d'enredar la voga que ha practicat històricament aquesta «dreta assilvestrada tirant a grossera» -que en deia ell- i cavernària, que en diuen altres, per a neutralitzar el pensament crític i dur l'aigua al seu molí: insinuen, tergiversen, qualifiquen i desqualifiquen... i en lloc de debatre i analitzar exploten el prejudici ficant-se en el terreny del que és personal. És el cost zero del debat. Dir, per exemple, que la intervenció d'Armengo és una redacció de col·legiala, és posar el Parlament al nivell d'aula escolar i no voler atendre que qui ha de negociar totes i cada una de les coses públiques és el Govern i no el qui té més o menys bo. Perquè abans s'hagi volgut responsabilitzar dels mals propis la resta d'antagonistes. Ha practicat habitualment aquest cost zero el diari El Mundo, suposadament induït per «informadors» de pes quan en plena campanya electoral informava d'un control positiu d'alcoholèmia de la mateixa Armengol, d'unes obres il·legals de la candidata socialista a la batlia d'Alcúdia, Melchora Gómez. O, ara mateix, publicant que els pares de M. À. Llauger d'Els Verds tenen una casa damunt la platja del Morer Vermell. Però aquest «cost zero», al cap i a la fi, sí que és ben costós. Miri's les subvencions que se n'acaben pagant. I ja es veurà el que ha costat l'acosament «polític» -que diu el batle de Calvià- contra l'exbatlessa. Tant han embullat la troca que han fet bona, si no ho era, la víctima. Qui sembra vents, recull tempestes, que diria ara mateix Urdaci. O qui ven olors cobra amb el renouet de les monedes, com explicava aquell conte àrab. I és mentida que la cosa pública no sia de ningú, com afirmava el president Matas, encara que ell dimiteixi d'administrar-la, a favor de l'interès privat. Aquesta és una altra de les paradoxes que la política ha amagat habitualment: allò de tothom és meu. La doctrina de la vivor, d'esprémer la vida fins a la clovella, en definitiva.

I bé? Posats a fer coses per fer-les, per què no obrim un bon canal d'Alcúdia a Ciutat, en lloc d'una autopista, i els iots no hauran de voltar tant i Inca i tots els pobles tendrà port de franc, d'una vegada? Em sembla que s'acosta a una proposta que feia el més viu dels regidors de la capital del Raiguer!