No sé quins diaris llegeixen, quins noticiaris escolten o quines pàgines visiten a la web, però segur que, siguin les que siguin, beuen en les mateixes fonts que noltros i, a més, tenen notícies de primera mà que no tendrem mai. Per tant, si els seguidors mundials de la doctrina Bush mantenen que el món és un lloc més segur després de la invasió de l'Iraq no és per manca d'informació ni per incapacitat intel·lectual per a l'anàlisi, per molt que en facem gràcies i parlem de la desaparició de neurones per culpa de la «botella» (amb majúscula, també). I ara, una altra evidència: tot el seu discurs és pura estratègia amb la finalitat d'aconseguir uns objectius que, malgrat que siguin molt definits, no necessàriament han de ser els mateixos. Des de la creença en el renaixement d'una gloriosa història, enyorada amb pures dosis de melangia, que sospiren patriotes espanyols incòmodes per la correlació de forces internacionals, fins a la necessitat d'incrementar la presència militar en la zona per a controlar les importants reserves de petroli que garanteixen un model econòmic, passant pel pur negoci que se n'espera o per les necessitats demogràfiques d'Israel, tots, absolutament tots els qui llegeixen les mateixes notícies que noltros i no ho interpreten igual, pretenen sucar el melindro, amb més o manco repugnància, en el bany de sang de la zona.
l l l
De res no serveixen els informes oficials, i en van no sé quants, que neguen la presència i fins i tot la possibilitat d'armes de destrucció massiva o les perilloses relacions amb eterrorisme fonamentalista. Perquè, si les evidències neguen els fets, existeix el recurs de parlar d'intencions, de possibilitats per molt remotes que siguin. I en aquest punt l'atac preventiu sempre se suportarà sobre motius suficients. Instal·lats en aquest argumentari, cada bomba que esbudella criatures és la mínima part del que passaria sense l'atac preventiu. Cada nou grup terrorista que colpeja és la resta dels que ja han eliminat en prevenció. Sense l'inventari del que hauria succeït sense la brutalitat de Bush i els seus còmplices, se'l poden inventar. Però tenim les referències del que hi havia, i era molt menys del que hi ha. I una cosa més greu, encara: creim del cert que cada criatura esbudellada és un argument contra Occident que ordena la revenja i la permet o la retroalimenta. Des d'Israel a Rússia i amb el magisteri dels Estats Units, la revenja fa part dels arguments de les accions dels estats. I haurien de ser ells, que tenen la força de la llei, fins i tot la violència legítima, els responsables d'aturar l'espiral i que cada un dels seus actes, per contundent que sigui, procuri allunyar la sensació de revenja. Sabem que la revenja no ha acabat mai amb cap enfrontament, sigui individual o col·lectiu i que sempre, sempre, la generositat i certa dolorosa capacitat d'oblit s'han fet eines imprescindibles per finalitzar-los. La idea que han de fer la primera passa els desesperats, segurament, és l'estupidesa més grossa de totes les que ens encolomen.
