L'aspecte principal de tot allò que tenim en comú amb Catalunya és que som dos territoris espoliats sistemàticament per Madrid. I és per això que qualsevol possibilitat de millora en el Principat és vista aquí amb esperança i ànim d'emulació. És perfectament normal, per tant, que el president Matas afirmi que demanarà per a les Balears allò que Catalunya aconsegueixi de Madrid, vist i comprovat que directament no podem arribar ni a fer efectives les mínimes concessions del REB. Però passa que el defensor de les reivindicacions catalanes és ERC, i a ERC aquesta empresa li ve gran per molts de motius. El principal és la distància que hi ha entre Carod i qui mana, que és Puigcercós. L'única pressió que pot fer ERC damunt Madrid és l'amenaça de rompre el pacte amb Maragall, però aquesta amenaça ha quedat completament desactivada per la debilitat d'ERC sobrevenguda amb l'afer d'ETA i la consegüent dimissió de Carod com a coseller en cap. Si després d'aquell episodi ERC no ha parat de perdre llençols a cada bugada del govern Maragall, com pot amenaçar-lo amb la ruptura? Els republicans han consentit el cessament de Sellarès, la disminució del seu pes en la televisió i la ràdio, la pèrdua del control de les delegacions exteriors, i han hagut de callar davant l'explosió del Ramon Llull. Carod, que té una concepció de la política catalana més idealista i patriòtica que Puigcercós, ja hauria tret ERC del govern Maragall si hagués pogut. Però Puigcercós té una visió més tècnica del procés polític i no mira tant per Catalunya com per aconseguir que ERC substitueixi CiU en l'hegemonia nacionalista. Fonamenta la seva posició en la creença que Catalunya és molt majoritàriament esquerrana i que el domini pujolista ha estat transitori i conjuntural. S'ha de dir que les enquestes no desautoritzen la seva tàctica, tot i que no són gaire defensables davant l'opinió pública les contínues claudicacions d'ERC davant el PSOE, tant a Madrid com a Barcelona. La contradicció principal de Puigcercós és que és independentista i alhora ha de confiar en l'Espanya versió Zapatero. Però l'independentisme no és més que el nacionalisme desenganyat que ja ha après la lliçó de com les gasta i les gastarà Espanya pels segles dels segles. En els pactes d'ERC amb el PSC hi ha el compromís d'una reducció a la meitat del dèficit fiscal català, però en els primers pressuposts de Solbes aquest dèficit s'incrementa (i també el de les Balears). «Si no compleixen, se'n retractaran», va amenaçar Puigcercós a Ses Tarragones davant un públic addicte. Però, angelet meu, quina amenaça és aquesta quan es tracta d'espanyols? I, sobretot, quina amenaça és aquesta amb unes televisions i unes ràdios que faran creure que la Marededéu nom Joana? Aquest és l'únic recurs que, de moment, salva l'actuació d'ERC: és contundent i agressiva en les formes, però haurà de fer passar per avenços notables les misèries que arrabassi de Madrid. I, certament, si algú pot aconseguir tancar d'aquesta manera la barrina, és Joan Puigcercós i la seva gent. De moment, mal negoci per a Catalunya, i de retruc per a les Balears. Fa bé Jaume Matas encarant decididament la construcció de carreteres sense esperar els euros de Madrid. Probablement això li farà guanyar les properes eleccions, però, si les perd, qui haurà de pagar serà qui véngui després. No deien els del Pacte que això no era possible? Que en prenguin nota els progres travats que durant la passada legislatura ens explicaren molt bé quin era el seu model sostenible de carreteres, però les deixaren totes per fer.