El resultat del congrés del PP mostra un retrat amb intens color blau, tot i que el taronja s'ha convertit en la línia cromàtica imperant en el maquillatge. El centrisme es deixa per a la política econòmica. En la ideològica, tant en l'oposició a les reformes democràtiques anunciades pel govern com enfront de les reformes estatutàries i constitucional, en canvi, s'ha decidit el retorn a les essències aznaristes, després d'uns mesos, des de just després del desastre electoral, durant els quals va parèixer en algun moment que podria imposar-se la línia més liberal (Gallardón, Piqué, entre d'altres), però que, al capdavall, ha estat aquesta justament la més damnificada pel congrés.

Com ja va fer quan governava Aznar, el PP deixa el centre per a l'economia. Els èxits que aconseguiren l'expresident i Rodrigo Rato (tan indubtables estadísticament i domèsticament per a famílies de classe mitjana i alta, com discutibles per a la part de la societat en condicions sociolaborals més precàries (que ha patit i pateix impostos creixents a les mercaderies i serveis, no proporcionals als ingressos, i sobretot la minva real en inversió social: sanitat, educació, assistència als pobres...) són el nord a seguir, igual que, més o manco, fa també el PSOE, ja que, per altra banda, l'economia continental cada vegada deixa marges més i més estrets per a l'actuació dels governs nacionals. Per aquí, doncs, cap canvi.

Quant a les reformes estatutàries i constitucionals, després d'uns mesos de discursos un tant rics en matisos i, fins i tot, de fons, que feien pensar que allò tan preuat pels conservadors que el partit només tenia un discurs igual a tots els racons d'Espanya s'estava esbucant, ha tornat l'ortodòxia, però tenyida de nou plantejament. És a dir, el PP accepta la hipòtesis de reformes desiguals en els estatuts, segons el cas, però sempre i quant el PSOE ho pacti amb ells. De la qual cosa se'n deriva que si no és així, els conservadors se consideraran deslligats d'aquest compromís. Com que no fa cara que el pacte sigui possible, tot fa pensar que res no canviarà substancialment. Amb la reforma constitucional més o manco el mateix: s'exigeix el pacte amb els socialistes. El qual, per altra costat, és imprescindible perquè si no, no hi ha reforma possible. Dit d'altra manera, el PP recorda al PSOE l'obligatorietat del «sí» conservador o no hi ha reforma que valgui. Tenint en compte que el resultat del congrés val per a quatre anys i que aquest aspecte és bessó de l'oposició al PSOE, no hi haurà inici de la reforma constitucional en aquesta legislatura. La candidesa de ZP queda en evidència.

Amb el bloqueig que impulsarà el PP cap a les reformes esmentades, segurament pensa que pot provocar un mal de cap més que considerable al PSOE. I certament en té tota la pinta. Llavors, a més, en ancorar-se fermament en el sector dur, el partit ha intensificat el discurs més reaccionari enfront de les reformes legals socialistes d'aprofundiment democràtic (que es puguin casar totes les persones que vulguin, que es puguin divorciar sense donar explicacions, que puguin totes per igual adoptar criatures...), d'acord amb l'església catòlica, a la qual tots aquest canvis no l'importen gaire, però, en canvi, sí que li cou que el govern hagi llançat el globus sonda de la possible reforma del sistema de finançament del vaticanisme a Espanya. Aquest es regula a través dels Acords entre el regne espanyol i la teocràcia vaticana de 1979, incomplits de forma manifesta per l'església que s'havia compromès a l'autofinançament, i que devia, i deu, entendre que això no és regne d'aquest món o bé, més aviat, que no hi hauria, ni haurà, govern que s'atreveixi a fer-li complir els seus compromisos. El simple anunci de la hipòtesi l'ha feta declarar la guerra santa econòmica, silenciosa. A Palma, fa una setmana un al·lot d'un col·legi privat arribava a ca seva i explicava als pares que Espanya està com el 1936 perquè el govern de ZP ja només li falta cremar convents i matar monges i capellans. Si fa no fa, el que digué Acebes. És una consigna. En efecte, com el 36 església i conservadorisme polític s'alien per combatre el govern instaurat. Aleshores a sang i foc. Ara amb propaganda i demagògia.

A grans trets així ha anat el congrés. Reforçament del partit entorn del nucli dur per fer una oposició sense escletxes i dura, molt dura, al PSOE.

Miquel Payeras, periodista