Dilluns, 27.- Durant l'estiu de l'any passat vaig cercar, inútilment, un llibre que algun diari, ja no record quin, en una nota breu a les pàgines de cultura, anunciava com a novetat editorial. La notícia en qüestió parlava que amb motiu del trentè aniversari de la galeria Ferran Cano (1973-2003), la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears havia editat un volum antològic de la poesia visual d'Andreu Terrades. Tot i que per un greu lapsus de memòria no aconseguia recordar la Ferran Cano per aquelles dates de la prehistòria, sí que recordava perfectament la galeria 4 Gats i també moltes de les activitats que hi tingueren lloc aleshores, des d'Ensenya 1 a Dràcula a Neon, a més de multitud d'exposicions, individuals i col·lectives, d'artistes joves que hi trobaren complicitat envers les seves propostes, com els germans Terrades, Cabot, Palou o Barceló. El cas és que vaig preguntar en algunes llibreries de curs legal si podien aconseguir-me aquell llibre, del qual n'ignorava el títol, si bé podia facilitar el nom de l'autor. He dir que, exceptuant les farmàcies, vaig usar totes les vies lògiques per comprar-ne un exemplar, però els esforços foren estèrils. A la mateixa galeria, que a l'estiu fa, o feia, uns horaris comercials ben peculiars i que fins la tercera vegada no vaig trobar oberta, una al·lota compartí amb mi la seva pròpia ignorància envers una obra de la qual, ara ho puc intuir, algunes golfes, o alguns soterranis, d'institucions oficials n'estan estibades de capses plenes, que descobriran les generacions que han de venir, cosa que passa molt sovint amb les edicions institucionals, que segueixen un camí ben estrany: publicació, notícia, foto, silenci, oblidant la difusió o la distribució, indispensables per arribar als lectors, objectiu últim dels inèdits que esdevenen editats.
Aquest estiu, per les festes de sant Victorià, de Campanet, a les estances de cas Metge Dolç, n'Andreu Terrades va mostrar, sota el títoCabrera, un conjunt de peces que tenen la seva referència original en un llibre que ell mateix publicà l'any 2000 a la col·lecció «El Turó», sota el títoSilencis de migjorn, l'argument del qual versa sobre la captivitat dels presoners francesos a l'illa de Cabrera. Tant és així, que l'exposició és un fragment que abasta tot el seu significat, tot el seu sentit, un cop coneixem el text sobre el qual es basa. Amb elements visuals, textuals i, en el cas de la mostra, objectuals, Andreu Terrades narra una història de supervivència, potser d'esperança, la història real, i dramàtica, d'uns captius aïllats de la civilització per l'amplària i la profunditat d'una mar que creix amb les tempestes, condemnats als silencis, i als gemecs, dels penya-segats, envejant, de tudons i gavines, la llibertat de volar, construeix, doncs, un relat, poètic, però despietat, de les exigències de la vida, i també de la mort, les dificultats per viure i per morir d'uns homes desposseïts l'únic objectiu dels quals és la salvació, no tant espiritual com física. Viure és la prioritat, malgrat el patiment, les malalties, la fam o el dolor. Més enllà, però, del motiu, o l'excusa, que genera la narració, Andreu Terrades, que té una sensibilitat profundament arrelada a la terra, a la tradició oral, a la identitat, segueix construint un univers de paraules i d'imatges que podem llegir, o interpretar, mitjançant uns codis, visuals, conceptuals o literaris, que ha anat bastint, i incorporant, al llarg dels anys, a la seva iconografia.
A Campanet vaig coincidir, a la seva exposició, amb n'Andreu, que m'explicà l'itinerari de la publicació del seu llibre i, allò que és més important, me féu arribar un dels seus exemplars, posant fi a una llarga recerca. El volum du el títol d'Altres pàgines i és el corpus complet de la seva producció de poesia visual, des de Cap d'ocel, de 1975, fins a Cau de mar, de 2002. Entremig d'ambdues obres, l'itinerari d'una cronologia, extensa i diversa, original i rica, de publicacions, moltes d'elles d'autor, edicions reduïdes, exhaurides, disperses per les prestatgeries dels seus lectors més lleials. Hi ha, en n'Andreu Terrades, una paciència, una perseverança, una fe irreductible en la construcció del seu propi llenguatge, en la creació del seu propi món, una coherència i una fidelitat a les seves conviccions estètiques que ultrapassa els corrents efímers de les modes, que ara, revisant i revisitant, en alguns casos descobrint, el contingut d'aquest volum, tan necessari per aprofundir en el coneixement d'una part essencial de les seves literatures, m'he de refermar en la percepció que també hi ha, en la seva obra, en tota la seva obra, sense fer-ne fragmentacions restrictives, quelcom de màgic que ens apropa a l'origen de les emocions.
Lluís Maicas, escriptor
