No sé per què ja no em sorprenc quan llegesc en algun lloc que els drets lingüístics d'una persona de parla catalana, a qualsevol lloc de la nostra àrea lingüística, han estat trepitjats sense contemplació. No em produeix cap sorpresa, idò, llegir la notícia, a Tribuna Catalana, via Internet, que un ciutadà de Sineu ha estat multat per adreçar-se en català a la guàrdia civil. També em fa la impressió que, malgrat que aquest acte produirà una onada d'indignació entre tots els catalanoparlants que tenguin una mica de dignitat, tot quedarà en això, i no es traduirà en cap avanç efectiu cap al reconeixement dels nostres drets lingüístics.

Nadal Batle ho explicava d'una manera molt gràfica: se sap que som d'una nació sense estat quan ens podem veure, independentment de qualsevol altra circumstància, vexats i humiliats, sense que això suposi cap problema per al vexador o humiliador, per la nostra condició de catalanoparlants o de ciutadans de Catalunya, el País Valencià o les illes Balears. En Jaume de Sineu anava cap a l'hospital, on hi havia de portar la seua companya, quan la guàrdia civil el va parar. En comprovar que es tractava d'una persona que parlava en català, immediatament intentaren que canviàs de llengua. Com que no ho va fer, ho varen considerar com un «desacato» a l'autoritat. I el jutge, encara, els va donar la raó, i han multat aquest ciutadà, del qual, per la seua actitud lingüística de lleialtat, podem deduir que es tracta d'una persona exemplar. Qui l'ha espifiada en tot aquest procés lamentable? Tothom excepte en Jaume. Per començar, els dos guàrdies civils que el varen aturar, i que no entenien (o no volien entendre) la llengua catalana. Si els funcionaris, a la nostra part del món, fossin «servidors públics» -com ho són en les tradicions més democràtiques- i no «funcionarios del estado español», aprendrien la llengua de la comunitat on es guanyen les garroves. Amb quin dret un funcionari, una persona que està al servei de la societat, li pot dir, a un sineuer, en un lloc de parla catalana, que canviï de llengua? On s'és vista, tanta desconsideració?

També la va vessar, potser sense voler-ho, el delegat del govern espanyol a les Illes Balears: amb molt bon criteri, va animar la població a usar amb tota normalitat la llengua catalana davant tothom, inclosos els funcionaris de l'estat, els membres dels cossos i les forces de seguretat, etc. Va animar, per tant, la població de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, a funcionar amb normalitat en la pròpia llengua. Com fan els ciutadans normals dels països normals. Però no va tenir en compte (o no prou fermament) que a cada dret li correspon un deure i que, per tant, perquè tothom es pugui adreçar en català a tots els funcionaris de l'estat, tots han de conèixer la nostra llengua i han de poder usar-la, també, amb tota normalitat. Pot coexistir, el dret de ser atès en català amb la inexistència del deure de dominar, oralment i per escrit, la llengua catalana? La pregunta és òbvia, i només posa de manifest una de les grans disfuncions de les nostres illes: que hi hagi funcionaris que, havent de ser servidors públics de la societat de les illes Balears, en desconeixen la llengua.

I, encara, es va equivocar clamorosament el jutge o la jutgessa que va imposar la multa a l'autocentrat sineuer. Que potser desconeix la legislació existent en matèria de drets lingüístics? Que potser desconeix que, segons l'Estatut d'Autonomia, la llengua catalana és la pròpia i oficial de les illes Balears, i que tots els ciutadans d'aquestes illes tenim tot el dret del món a utlitzar-lo, dins la nostra comunitat lingüística, sempre que ens véngui en gana? Malament, si els que han de fer complir la llei comencen per incomplir-la i per afavorir que d'altres també la incompleixin...

A hores d'ara, resulta ja del tot imprescindible que s'articulin mecanismes de defensa del ciutadà. Una persona que vegi conculcats els seus drets (pels funcionaris, pels jutges, per aquells que, en definitiva, més els haurien de respectar), a qui pot recórrer? Necessitam un síndic de greuges amb sensibilitat lingüística i una oficina d'atenció als drets lingüístics (se n'han obert quatre al Principat de Catalunya), on els ciutadans que vegin conculcats els seus drets puguin presentar les reclamacions, i ser atesos.

I, sobretot, necessitam servidors públics al servei de les illes Balears i al servei del conjunt dels Països Catalans, i no al servei d'un dels nacionalismes més ferotges que ha creat l'Europa del segle XX.

Benat Joan i Marí, eurodiputat d'ERC