Les tristes paraules pronunciades ahir per Mariano Rajoy, l'assenyalat dia en què fou proclamat president del PP, són la més clara prova de les contradiccions que viu aquest partit. Per sobre del triomfalisme conservador i dels repetits anuncis que tornaran aviat al poder, el cert és que Rajoy féu afirmacions impròpies no ja d'un cap de l'oposició, sinó d'una persona madura: «jo som jo», «no estic aquí per recomanació», «reconec que el 14-M vaig estar a punt de dimitir» o «no tenc problemes amb ningú» aporten la sensació d'un líder dèbil i acomplexat davant Aznar, que el digità com a successor. La presidència d'honor que ocuparà Aznar es podria convertir en l'autèntic far ideològic i estratègic de la formació.
D'altra banda, el PP emprèn aquesta nova etapa amb una mosseguera i un ressentiment calcat a la lliçó impartida per Aznar a Georgetown. Al·lusions a la guerra civil fan empegueir, i més sabent que va ser part de la dreta la que s'aixecà en armes contra la legalitat republicana amb una passió i una fúria que acabà amb centenars de milers de morts. A això s'hi sumen les paraules de Jaume Matas, que comparà la victòria de l'esquerra amb la toma de la Bastilla (París, juliol del 1789). No ha entès Matas que és una imprudència al·ludir, en ple segle XXI, a conquestes del poder per la força? En conjunt, les afirmacions dels líders populars són enceses, tenses i descentrades. I tota la renouera se sustenta sobre un líder cohibit que pateix temor reverencial irreprimible. El PP ha de madurar molt si vol tornar al poder.
