Catolicisme hispànic

05/08/04 0:00

He de reconèixer que no els mir amb simpatia. I sé ben cert que de motius, no me'n falten. No deu esser el més petit observar que constitueixen l'empresa multinacional més veterana i l'única que no ha fet mai fallida. La seva història va plena d'actes de força per tal de deixar ben alt el pavelló de la fe. En determinades circumstàncies han hagut d'aprendre a esser persuasius, convincents, polítics, influents, i també se n'han sortit, a l'ombra dels ensenyaments del capità Ignacio de Loyola. Quan el contrincant no era fort, no els ha calgut gastar saliva i han tirat pel dret, amb l'amenaça de càstigs temporals i eterns; amb el seu braç fatídic al servei de dominacions i colonialismes; amb l'engany i la mentida per mantenir qualsevol ordre establert, per injust que sigui, sempre que afavoreixi la submissió i la por, dues armes intemporals i eficaces de les quals sempre s'han valgut. I d'aquesta qüestió, diguin el que diguin els nacionalistes creients o fins i tot agnòstics, en sabem un poc massa, per devers ca nostra. Amb l'excusa de la llengua i el patrimoni cultural, l'església catòlica de Mallorca ha hagut de tenir, fins i tot dins la contemporaneïtat, un predicament i uns sants collons que clamen venjança davant la Història. No són sants de la meva devoció. Però si la meva subjectivitat només fos això, subjectivitat, podrien anar extingint-se lentament, en una dolça agonia. Els fets els anirien posant en el seu lloc: el laïcisme progressiu d'aquesta societat; poca gent a les misses de diumenge; el seminari buit; l'allau de secularitzacions que pateixen d'ençà de la modernització de la societat i el descrèdit progressiu del seu discurs moral, avui fragmentat i dividit. Però no atura aquí la cosa. Tot i que l'article 16.3 de la Constitució proclama: «Cap confessió tendrà caràcter estatal», l'Església catòlica s'arroga constantment tractes diferencials, en base a la Llei Orgànica de Llibertat religiosa de 1980. Fins que, amb el seu treball incansable de banyarriquers, han arribat a esgotar la paciència del bou del betlem. «El Xoco», convenientment informat de la que es prepara, es mostra fervent partidari de posar un fre de mà al poder eclesiàstic.

-Si no bastàs el mal que han fet al llarg de la seva trajectòria, ara els tenim actuant a manera de «lobby reactiu» enfront dels avanços democràtics.

-Aquesta religió, com qualsevol altra, s'hauria de mantenir al marge de les decisions de Govern. I des del 1976 ençà no han aturat: l'avortament, el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, ara mateix veus en contra del feminisme i la igualtat entre homes i dones, garantida per l'article 14 de la Constitució, relatiu a la Igualtat davant la llei.

-De fet, les lleis de la terra no els afecten gaire. Es deuen pensar que el seu regne no és d'aquest món. I per cert, quan el dictador Franco dictava sentències de mort, només algunes poques veus marginals procedents del seu camp s'hi oposaven. El gruix de la institució, la plana major, hi estava ben d'acord.

-Sí, sempre han tengut excepcions que confirmen la regla, es diguin Bartolomé de las Casas o Teilhard de Chardin, Jacques Maritain o Jordi Llimona.

-Certa. Són pocs, però són. I a la llarga han tingut pes. Però en el seu moment, els que han tallat el bacallà han estat d'una altra casta: Francisco Jiménez de Cisneros (abans Gonzalo), Francisco Garau S.J. i José Miralles Asbert, sols per posar alguns exemples.

-La línia dura, que encara cueja. És una mena de pensament incombustible. -Perquè creu tenir suport en les veritats eternes. Són tan fonamentalistes com Bin Laden, a la seva manera.

-Per això mateix no s'han d'estranyar que ara el diputat per ICV en el Congrés Joan Herrera demani revisar el finançament mitjançant recursos públics. Escurçons, no!