Pelucon flowers

Fa un any rodó que el teleclub de Sineu va ser l'escenari de la creació de la Plataforma antiautovia del Pla. Ha estat un any llarg de defensa de la terra per part dels propietaris afectats, de protesta i recollida de firmes, de multes milionàries per un no-res a Costitx, un desdir-se de polítics, multitud d'informacions interessades i tot un replantejament de les relacions socials als pobles afectats. Ara, sense tenir-les totes segures, aquells plataformistes tornen la solidaritat als antiautovia Inca-sa Pobla, que no als propietaris afectats, que han cobrat i callen o es barallen entre ells perquè a un li han pagat el mateix d'un galliner que a un altre d'una casa mig moblada. Pels qui han viscut de prop i intensament aquest any la memòria és com un somni, com una pel·lícula. Per un observador, com jo, els únics 'pel·liculeros' han estat els polítics del PP, que no volen que es recordi la prepotència de les seves actuacions amb majoria absoluta i el poder fins a la cresta. Els nous administradors d'aquesta terra que imitaven els gestos, els trets i el tarannà de l'aznaritat i es feien la il·lusió que el seu món s'eixamplava i es diluïen fins a desaparèixer els límits democràtics que constrenyien les seves conductes. Fa un any, els joves cadells del PP, que havien recuperat el poder, se sentien, només per aquest fet, importants. Fins i tot, feliços i rics. Els neofeixites que cantava Llac comportaven als antiautovia que fessin de les festes patronals actes de reivindicació i anaven fent la llista de participants, a l'espera de renovar la majoria absoluta a Madrid. Però en un any han passat moltes més coses que el quatre a quatre del 14-M que han remogut les cadires del poder a aquesta terra. No és de rebut intel·lectual traslladar tot el que passa al món de la política. Aquest és un dels aspectes de la vida que menys interessa a la gent en general. I, si se li presta més interès de l'habitual, en el fons hi ha el convenciment que poca cosa arreglarà la classe política: és més fàcil que acabi espenyant les poques coses que van bé. Vet aquí l'aldarull que s'ha muntat amb el sector turístic que s'ha polititzat més del compte. Als analistes polítics, que ho han quadrat tot amb els resultats a la mà, més que explicar la desfeta electoral de les esquerres d'aquest any passat, els convendria donar llum de la cadena de dimissions i cessaments de càrrecs i de les bregues dins el poder de la dreta, que ha passat de premiar a qui més grossa la feia a acontentar a qui dimiteix, com és el cas del regidor de Felanitx. Hi seran a temps per la tardor, quan la cadena d'esdeveniments -liquidació d'una temporada turística de rebaixes, increment escandalós d'imposts municipals...- passarà per davant al debat previst de reformar estatuts. Ara és temps de sol que cau com plom i al·lucinacions diverses, d'estiueig i de festes. I les festes dels pobles, amb les reivindicacions que coven, tornen a ser com fa trenta anys enrere: molts d'actes programats i pocs de realitzats. Ja ningú fa la feina si no la hi paguen. El revival dels setanta s'imposa pertot arreu personificat en un grup anomenat 'Pelucon Powers' que transforma les places en una discoteca, amb les variants pertinents de Pollença que ha reviscut la particular 'marxa fresca' o sa Pobla, amb l'ambiciosa reproducció d'Studio54. No hi ha temps que no torn és la dita popular, però la història no està per a nostàlgies ni per reinventar-se. Està per pensar-la i servir de mostra. Va ser la crisi de 1973 l'alborada de la fi d'un estat autoritari?

I bé? Jaume Santandreu aquesta setmana presenta el seu 'Terenci Moix' sobre la Seu i els seus armaris. Dia 6 ho fa a ses Tarragones, que no són les de fa una dotzena d'anys, per avís als nostàlgics.