Ja tenim un altre Sant Joan passat i no ha estat possible desfer el sortilegi que va maleir la ciutat de Parella, enfonsada davall l'aigua de la mar entre Menorca i Mallorca. Tampoc enguany no ha succeït que set Joans i set Joanes s'hagin trobat a la vorera de la mar sense posar-se prèviament d'acord («sense sebre res un de s'altre») tal com exigeixen els mags que s'esdevengui per tal d'acabar amb l'encanteri. Per qui no ho sàpiga, diguem que la ciutat de Parella (o Paradella, com s'anomena de Mallorca estant, per la costa de Capdepera, davant cala Agulla o cala Rajada) realment existeix, perquè hi ha qui diu que l'ha vista qualque vegada allà lluny entre núvols damunt la mar en certes èpoques de l'any. En especial, per aquest temps d'ara. Els pescadors de la banda d'Artà també l'han vista i l'anomenen la ciutat de Troia. Els qui no creuen en realitats ocultes diuen que açò són falòrnies i que segurament són producte de miratges, un fenomen natural. Però també és un fenomen natural que en el canal que separa les dues Balears, Maior i Minor, hi ha una zona pelàgica on el fons marí s'aixeca fins al punt que en dies de molta calma, amb una ullera es podrien veure les pesqueres de serrans imperials (segons el savi professor Joan Veny, una denominació popular, que transforma serrans penegals, o sigui pelegals, del llatí «pelagus», en «imperials», car són grossos i vermells, i són molt bons ben fregidets). Jo no ho he vist mai; però hi ha tantes de coses que hom no ha vist mai i tanmateix són certes, o si més no te les creus! Per acabar de confirmar-ne l'existència, tenim el topònim de Parella i Parelleta documentat a Ciutadella (un exlloc -les urbanitzacions s'ho enduen tot per envant!- on hi ha unes coves amb estalactites, que foren belles temps era temps), i també a Eivissa on hi ha, a més a més, un puig i una font amb aquest nom.
Llegint eFolklore menorquí. De la pagesia, l'obra del metge Camps i Mercada, Francesc d'Albranca, ens podem assabentar d'aquestes i moltes més coses interessants. Per exemple, conten que una volta a un lloc de Ciutadella van enviar s'al·lot a cas ferrer per acerar ses reies. Quan en tornà, l'amo i es missatge repararen que ets acerons eren de plata. A l'endemà l'hi tornaren enviar per fer acerar altres reies, i que fes aferrar es matxo: aquesta vegada acerons i ferradures foren de plata. -Aquí hi ha misteri- es van dir. I per aclarir-ho enviaren per tercera vegada a cas ferrer an es bergantell i, d'amagat, li van pigar darrera. En lloc de prendre cap a Ciutadella, prengué cap a al mar s'al·lot, i quan la descobrí, s'aturà... i féu veure que no era allò que cercava i tornà arrera. I digué a l'amo i missatges, que trobà amagant-se d'ell: -Sa primera vegada que vaig anar a acerar me semblava que sa somereta m'havia fet barrejar, que allò no era es camí, però com manco ho esperava vaig arribar a Ciutat: hi entr, top amb es ferrer i em despatxà amb un sant-i-amèn. Sa segona vegada hi vaig pigar cap dret, igual que avui, emperò quan he arribat on devia trobar sa Ciutat, no he vist més que camp ras... i la mar viva. L'amo i els missatges digueren: -Això era sa ciutat de Parella, i avui l'hauries desencantada, si noltros no t'haguéssim seguit. Serem pobres tota la vida...!
No em digueu que no és trist aquest final. Serem pobres tota la vida. Per açò, precisament; per no haver sabut entendre el moment màgic. I que les oportunitats només es presenten una vegada en la vida. És clar que també és una bona manera de justificar l'injustificable; és a dir, que si en aquest món hi ha pobres (i són la immensa majoria del planeta Terra), no és per mor de cap injustícia social, sinó pels imponderables del destí. Què hi farem! Resignació, conformitat... -semblen dir-nos els intel·ligents autors d'aquestes contarelles, tan populars entre la gent senzilla. Gramsci, Gramsci., i quanta raó tenies en interpretar la ideologia de les llegendes!
Tot plegat, en això de la Ciutat de Parella (o de Troia: la casa de la Troia, hic fuit Troia...) hi ha quelcom que em recorda els quatre anys passats al Govern de les Illes Balears pel Pacte de Progrés (un miracle?, un miratge?, les dues coses?). Però cal que cap progressista es deixi endur pel desànim i la fatalitat. Suposem que, en lloc de la coalició dels sis partits d'abans (PSOE, PSM, EUIB, EV, Pacte d'Eivissa i Formentera, i UM), el 2007 són set (amb set Joans i set Joanes: llei cremallera) i coincideixen a la vora de la mar el matinet de Sant Joan... doncs, ja tindríem el final del sortilegi i la Ciutat del Futur emergiria de les aigües! Ah, però, hi ha una condició indefugible: «sense sebre res un de l'altre» i sense acords previs. Bé, aquesta sí que és una condició fàcil: el més segur és que s'ignorin els uns als altres i que fins ara hagin estat incapaços de pactar res prèviament.
Nota 1a. Aquesta és una situació generalitzable a molts ajuntaments on el PP treu majories absolutes o quasi.
Nota 2a. Els diversos partits de l'oposició convé que sàpiguen que la ideologia que solen exposar les rondalles i encanteris populars és contrària als interessos objectius del poble.
Entesos?
Joan F. López Casasnovas, professor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.