Grumers

TW
0

En el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, he cercat debades el seu nom entre nosaltres, els mallorquins. I m'he hagut d'acontentar amb la paraula «medusa». La mateixa que en castellà, per cert. Potser ens haurem d'anar acostumant a no fer gaires diferències entre «queso i formatge», com solien aconsellar-nos, amb saviesa escèptica, els nostres majors. Però bé, l'assumpte no és tan sols una qüestió de nomenclatura o terminologia. I tant que no. Perquè els animalons de Déu que ara han arribat a les costes de la Dragonera i de Calvià, són meleta devora uns altres que jo em sé. Aquells eren diabòlics, terriblement perillosos. Els que ara ens han arribat són les Barquetes de Sant Pere, també denominats balandrons, en llatí Velella Velella. Són, també com els altres, organismes que presenten els celenteris cnidaris, de cos gelatinós i en forma de casquet, o campana, o ombrel·la, i peduncles radiats, amb la boca a l'extrem d'un peu central, anomenat manubri. Aquests que han vingut fa uns dies, però, són benignes, no fan mal damunt la pell dels homes o les dones. Tant els grumers benignes com els que no ho són, serveixen d'aliment a les tortugues marines, que de vegades els confonen amb els plàstics procedents d'embarcacions i moren ofegades quan els engoleixen. I el lector es deu preguntar, quin és el motiu que m'ha portat a voler saber tantes coses al voltant d'aquests individus de vida lliure i pelàgica. M'explicaré. La natació és pràcticament l'únic exercici que de sempre m'ha apassisonat. Sempre que he pogut, he nedat una gran part de l'any, i aquesta primavera no m'ha estat gens propícia, perquè des del 19 de març ençà (Sant Josep era el dia assenyalat per iniciar els banys de mar, interromputs arran de les calmes de gener), el temps no ha acompanyat i aquesta primavera sembla arribar-nos ben boja. Abans tot era diferent i per les mateixes dates, deu fer més de vint anys, jo nedava tranquil·lament a la Cala de Deià, pensant en la Deessa Blanca i en el poema de Robert Graves on evoca el xaloc damunt el poble. De sobte vaig sentir en el braç un dolor estrany que definiria com una mescla de cremada, enrampada i coïtja. Tot petitó partia, després d'haver consumat la malifeta, un grumeret preciós, del qual vaig distingir el viu color del seu blau elèctric. N'Aquil·les que, com quasi tots els nedadors, ha tingut alguna experiència semblant, sap de què parl.

-La picada de grumer és ben coenta diu, amb coneixement de causa.

-De llavors ençà, m'ha quedat en el braç dret una cicatriu de sis centímetres i cada vegada que m'acost a la mar per nedar, bé que me'n record, d'aquella puta bèstia.

-I encara sort vares tenir que no t'enteplegàs pels ulls.

-Tens raó, val més això que no quedar cec. A Santa Maria, el poble del meu amic Antoni Lluc Ferrer, un excel·lent novel·lista i un investigador que odia els tòpics, n'hi havia un que no tenia cames i anava amb un carretonet baix de quatre rodes. Li deien en Bona Sort.

-I això per què?
-Essent molt petit, el tren li va passar per damunt i li tallà les dues cames.

-I per això li deien en Bona Sort?
-Clar. A desgrat de la tragèdia havia continuat viu. I amb el carretonet, es podia moure amunt i avall pel poble.

-Tota una sort, la d'en Bona Sort. Redéu, sí que en tingué de sort, el paio.

Pensant en ell, els grumers no són res. Com aquell que diu, una moixonia.