Fer una vega

Quan es fa una vega avui en dia? Rarament. Perquè es fan vegues cada dia. Entossudits en la societat de la sobreabundància -en el menjar, em referesc- és mala de fer una vega a Mallorca. A la realitat d'altre temps les vegues es feien en els dies assenyalats: el sant, les noces, els batiaments, les primeres comunions o, en el pas de l'any, en les grans festivitats i, entre aquestes, Nadal i Pasqua. Els altres dies: «pa i callemos».

Fa no res, com qui diu, hem sortit -així com n'hem pogut- de les festes de Pasqua d'enguany i tot el seu «sursum corda» alimentari: panades, crespells, rubiols, el mè rostit i el frit de freixura. El dia de la tercera festa, a alguns pobles el diumenge de davant, el diumenge de l'Àngel, la gent sortia molt més i, damunt un turó, prop d'una ermita, a la vorera de la mar, anaven -algú encara ho diu- a fer una vega. Era el dia del Pancaritat. Feien una vega del que encara quedava: les darreres panades, els darrers rubiols i pa amb sobrassada -per si un cas- un pic acabats els dies de dejuni i abstinència, més llargs que una Quaresma sense bula.

Un temps era corrent sentir contar «hassanyes», les proeses d'una sèrie de personatges, fent vegues a «tutti plen». En Toni des Grassos se penjava pel coll una llangonissa i un enfilall de botifarrons, agafava un pa de dos quilos, llesca que te llesca i s'ho acabava tot, ell tot sol. En Joan de Son Peró baixava de Son Peró entradeta de fosca amb el seu cabriolet, fermava la bístia al cantó de davant l'església i, assegut defora del cafè, començava a demanar polos, «d'aigo» deia ell, d'aquells de gust de llimona o taronja. Els nins li contàvem els polos que s'havia menjat pels palets, els garrotets que havia deixat damunt l'acera. Hi havia algun dia que se'n menjava quaranta! Quaranta polos d'aigo. Desenganxava la rienda que travava el cabriolet i dassa-dassa cap a ca seva... a dormir ben refrescadet. En Pep de ca don Prim, un don vengut a menys, ja que mantenia tota la família una germana amb un negoci que havia de donar pa per a tots, en Pep, que anava curt de doblers, es prestava a messions aborronants. Com la de beure's una botella d'un litre de gaseosa de tira, sense llevar-se-la de la boca, amb el resultat que el rot posterior el sentien del poble de veïnat, posem que fos Montuïri, o Sineu, i feia tremolar totes les persianes de la vila: un rot de litre. En Mollús de sa Pobla, estraperlista, contrabandista, femeller, jugador, amb un ull blanc -a la biorxa- fruit d'una de les seves accidentades descarregades de «bultos» per les platges de Son Serra, es menjava -tocaria dir se fotia- quatre ribells d'arròs, no plats, ribelles, d'aquell tan covent, tan covent, que un dia el vaig tastar i em va anestesiar els morros una setmana. Això eren vegues.

Avui, hi ha panades cada dia. I coques de Nadal, també. Tothom va sobrat -tothom és un dir, devora la pobresa latent i les mancances manifestes ben evidents-, o ho pareix, tiram menjar i es menja porcella rostida, un dia sí i l'altre també. I no exager massa. I per encàrrec. Fer les coses a ca nostra, per exemple les panades i els rubiols, és quasi quasi senyal de resistència. No sé molt bé contra què, però ho puc intuir.

Passaren els quintos a fer la capta, per davant ca nostra, «a cantar panades», ningú no els en dóna ara, els donen euros. Un temps, els fèiem una panada especial: «la panada d'ullastre», li dèiem. Tota d'ossos, ben pelats. Era com una broma, per fer una rialla, quan feien la vega de les panades. He pensat sovint en els temps de les antigues captes, els cants de les caramelles, els salers i el «Deixem lo dol, cantem amb alegria». Tot, emblemes d'una societat desapareguda que passava gana i feia les vegues quan tocava o quan podia, o no. O no en feia, vull dir. Sempre he cregut que les antigues generacions, les que havien patit fam o havien vist el menjar com un ritual repetitiu i racionat, quan els vengué l'abundor, farciren els seus fills de tot el que a ells els faltà: els donaren carn cada dia, per dinar i per sopar.

Ha passat Pasqua, hem fet les vegues corresponents i obligades i, sincerament, com després de Nadal, he frissat de tornar al menjar humil de cada dia. Abandonar la pasta, el sucre, el saïm, els rostits, i he vist ben clar que menjar poc i bé hauria de ser avui en dia símbol de racionalitat, en una societat com la nostra que ha fet del tudar, senyal de progrés.