Que els touroperadors reclamin millors condicions i menors preus ni és una novetat ni defuig de la normal dinàmica del mercat on els grans compradors demanen preu i imposen condicions. El que ha suposat una revolució en les tradicions que envolten el món del turisme illenc és el bon humor dels hotelers, la conjura per posar bona cara amb independència de l'aritmètica empresarial i el canvi de perspectiva a l'hora de fer valoracions. Tenc un amic amb una particular teoria sobre el proverbial remugar dels hotelers que els lliga amb l'esperit agrícola, encara present en el nostre tarannà, i com un pagès sempre té a dir sobre l'anyada. Massa aigua o massa poca, hi ha gelades o sol, els preus són tirats o arrufen les ganes als compradors... són algunes de les cantarelles a amollar. Qualsevol cosa abans de reconèixer un any bo. Certament, no és una particularitat de l'empresariat hoteler, als comerciants i a tot aquell que ha heretat el que se suposava un posat senyor, contradictori amb el ben reconegut de «bufa», ben aviat té la sensació de bravejar. I els bravejadors no són ben vists entre noltros. Som així o érem així, que els bufes empenyen fort.

La legislatura dePacte de Progrés suposà un canvi radical. L'hoteler ja no era aquell particular que procurava fer doblers amb el que sabia i arreglava els entrebancs (problemes ningú no n'hi havia posat mai) en un sopar, una cridada o a través d'un amic comú: es convertí en el membre d'un potent grup polític, on havia de sincronitzar discursos i silencis. Ja no es tracta d'amagar eufòries particulars per no destapar incòmodes enveges, ni d'anar fent allò de cadescú a ca seva i Déu a la de tots, no. Ara, el que es diu i el que es calla defuig de l'àmbit privat i passa a ser munició a favor d'una opció partidista i en contra d'una altra ideològica. Per això les perspectives són bones, les ocupacions esperançadores, els preus adequats i l'arena de la platja sempre neta. Sembla que, després de la legislatura excepciona, qualsevol membre del col·lectiu hoteler, quan parla en públic, és n'Alícia en el país de les Meravelles. Ja els poden fallar les xifres de Setmana Santa, el principal contractista llegir-los la plagueta i exigir-los els «barcos» i l'honra, la despesa per client davallar de manera preocupant o morir-se d'inanició tots els locals dels voltants: tot va bé i anirà millor. No és una previsió, és una declaració d'ubicació política, fins i tot quan a Madrid els vents bufen de l'altre costat. Cadascú és lliure de fer i d'adscriure's públicament, d'abandonar el posat rural arrelat a la terra i, fins i tot, d'entregar el petit orgull de fer com si manen a ca seva. Però, per això mateix, per llibertat, també puc estranyar-me i enyorar quan els hotelers per no fer res per aquesta terra ni feien partit polític i se n'anaven fora per a desfilar a les ordres del totpoderós touroperador: que aquí, almanco, anaven de senyors.