Ja em perdonaran la reiteració. Però no és del tot culpa meva. Són ells, els nostres governants, que s'han entossudit a fer voltes a la sínia i dubt que tot no sigui altra cosa que una pura escenificació. Com la irrupció de Matas, en pla primera espasa, al Parlament, dimarts passat, tot demanant consens, ajuda o no sé ben bé el que demanava perquè aquesta mena de nebulosa amb què s'ha convertit el famòs REB passi dels llimbs, en què dia a dia és manyuclat, al terreny de les coses possibles i tangibles. Vaja, que deixi de ser d'una vegada una mena de verb eteri i que es faci carn, sucosa si pot ser, i que habiti entre nosaltres. De totes maneres, s'ha de tenir molta d'amnèsia o molta de barra o les dues coses juntes per escenificar aquesta mena d'operetes bufes que protagonitza el divo-president a la sala de les Cariàtides. Una reencarnació dels antics balls de màscares que per carnaval s'hi devien dur a terme!
Que és que no se'n recorden que fins fa quatre dies malcomptats tenien el poder absolut a Madrid? No fou, abans de ser l'honorífic ambaixador del regne de València, alguna cosa semblant a Ministre, el Sr. Matas? No té prou memòria per saber que les transferències en matèria sanitària les varen atorgar ells, per tant són ells els que varen fer la mesura que ara troben tan minsa. O es pensaven que ens podrien passar sempre amb cançons i ens podrien untar l'enteniment fent autopistes per pa i per sal i enrajolant passeigs marítims perquè hi poguéssim fer volar les miloques sense travelar? I parlant de l'educació, no foren ells els qui dotaren les transferències i els que les negociaren? Jo no tenc totes les hemeroteques dins el cap, però no record cap proposició no de llei, o qualsevol altre artilugi semblant, promogut pel senyor Jaén Palacios, portaveu d'Educació a l'anterior legislatura, del PP, que instàs el govern central a dotar molt millor les transferències en matèria educativa. Algun lector se'n recorda? Perquè si és així amollaré el mac en terra. Ni tampoc, i això ja ho he escrit altres vegades, el sr. Matas -si és que la companya de gabinet, la ministra d'Educació i Cultura li ho féu avinent, que li havien demanat reiteradament audiència- en cap moment s'oferí a intervenir perquè la ministra rebés el conseller d'Educació i Cultura, Damià Pons, que d'una manera ben documentada es feia ressò del dèficit amb què fou dotada l'educació a les Illes Balears, amb l'agreujant a més, que les Illes Balears han estat durant aquests darrers anys una comunitat receptora de múltiples famílies, de distintes cultures i llengües, amb infants a escolaritzar i per tant era més que necessari augmentar els recursos econòmics. I ara ens volen fer creure o volen donar a entendre a l'opinió pública que la variable dels immigrants és una cosa que s'ha produït d'ençà que ells han assumit el poder. Per què no volen ni han volgut reconèixer mai l'esforç que va fer l'anterior govern del Pacte de Progrés en matèria educativa i, en canvi, han procurat embrutar-la, per no dir una paraula més lletja, llefiscosa i excrementable, amb la demagògia de la lliure elecció de centre o la imposició dels programes d'immersió?
Tanmateix, i m'haureu de perdonar que sigui malpensat, crec que tot plegat no és altra cosa que una burda escenificació. Han passat nou mesos molt feliços, tocaven amb la mà plana en el cel i podien dir qualsevol cosa que els passàs per l'enteniment: que els del pacte eren un mals negociadors, que ells en canvi, havia estat com arribar i moldre. Ara tot ha canviat. No crec que els interessi tant l'efectivitat de la petició com l'escenificació de la pregària. Saben, tanmateix, que en economia els tords volen baixos i que mai podrien aconseguir, ni enc que manassin els seus, tot allò que voldrien. Per això els interessa ara parar humilment la mà, fer el primer envit, empenyorant-hi un trumfo tan important com pugui ser l'as de bastos Matas. Volen fer veure que ells hi posen tot de la seva part i que si no ho aconsegueixen serà perquè els altres són sectaris, tot oblidant que ells alguna mica sí que ho han estat, de sectaris, durant aquests darrers quatre anys, però en parlar de mi no ric. Mentre Matas sortia a la tribuna d'oradors, tot el PP preparava els mocadors, no per demanar lul·leiejar el president sinó per iniciar una sorollosa, sostinguda, llarga i postissa plorada. Com la de les dones que acudeixen al meu poble a l'enterrament de la sardina. Res sense substància, sense fons, pura escenificació.
