La senyora màxima responsable d'un important departament amb tasques concretes de govern, és coneguda entre els funcionaris d'aquest departament (i una bona part de la ciutadania directament afectada) amb el malnom de sa Beneita. Més que un insult, és una definició (amb permís de Valle Inclán). Es tracta d'una persona que resquitlla l'analfabetisme funcional. Li posau davant els ulls un text senzill sobre una o altra qüestió del seu departament, i a la tercera línia ja ha perdut el conill. Com és natural, la distància entre funcions i aptituds li creava una sensació de vertigen que ha anat superant amb tones de suspicàcia, de desconfiança davant qualsevol dels seus col·laboradors que pugui arribar sense embullar-se a la quarta línia del text senzill. Així, en el departament en qüestió es respira un aire ofegat. Si només es poden desenvolupar les actuacions que sa Beneita arribi a capir, el col·lapse del departament es mantendrà, almenys, fins que ella sigui substituïda, per decisi de la cúpula del seu partit o per les urnes. Casos com el de sa Beneita i situacions com la que provoca n'hi ha unes quantes dotzenes a la nostra illa, i cap partit se'n pot atribuir l'exclusiva. Hi ha moltes coses que no funcionen perquè els responsables polítics encarregats del seu funcionament simplement no tenen la qualificació político-professional mínima exigible. Molts de governants d'una o altra àrea literalment no saben de què va res, i, a més, els seus partits els col·loquen uns assessors i/o col·laboradors sovint amb la mateixa preparació. Els partits polítics tenen una gran responsabilitat en aquests afers. Se'ls hauria de demanar comptes quan situen en un lloc determinat una persona eloqüentment incapacitada per desenvolupar una política eficaç. Tots sabem que presidents i secretaris generals de partits no ignoren que X, Y i Z són uns o unes cafres impresentables, i que el seu nomenament respon a estratègies internes de partit i no a un sentit del deure amb la societat. S'ha arribat, al nostre país, a una situació amargament caricaturesca. Hi ha una guarda de governants que fan empegueir, patètiques titelles que transiten el poder sense saber on tenen el cap i on han de posar els peus. Cert que en democràcia els pobles tenen els governants que es mereixen, però ni tothom es mereix aquests governants ni els pobles es mereixen tots els governants que tenen, així, a l'engròs. Diríem que aquí el poble té els governants que es mereixen els partits polítics. Quan de manera descarada un partit resol situacions professionals dels seus militants distingits o equilibris interns tot repartint càrrecs remunerats amb doblers públics, amb la clara consciència de la incapacitat d'aquests personatges, d'alguna manera malversa els fons públics, perquè aquests s'arrepleguen via imposts per fer avançar la societat, no per deixar-la en mans de qui està provat que no serveix per res.