Poques vegades haureu sentit parlar malament d'un mort. En general, el trauma del traspàs ens deixa tan atònits i indefensos, que volem acompanyar l'afectat amb requalificacions que l'afavoreixin, com si ens sentíssim culpables per sobreviure-lo. Sempre ha estat així, i les coses s'han d'entendre en un context de convencionalismes ben assentats en els nostres hàbits de convivència. Els morts són tot bondat. John Huston, en un d'aquests parlaments mortuoris tan propis dels anglosaxons, començava recordant que quan deim d'un mort que fou bona persona, sovint tenim dificultats per recordar accions concretes que l'acreditin com a tal. (Naturalment, això ho deia davant la tomba d'algú de qui, assegurava Huston, tothom recordava dotzenes de bones accions.) Podríem admetre, idò, la premissa comunament acceptada, per no agraviar ningú, ni vius ni morts. No obstant, i per la salut de la memòria de tots, seria bo que procuràssim no desvirtuar, no desencaixar la figura de la persona finida. Hi ha moltes maneres de treballar pel bon record d'un mort: no és menester presentar-lo com un heroi, com un savi, com un mecenes, com un humanista, si no ho havia estat. Haver estat un bon podador i empeltador ja és més que suficient per merèixer l'agraïment dels que el sobrevivim. Les convencions ens ensenyen a no retreure-li el taronger que ens va desgraciar, i això és admissible. No ho és, però, que l'empeltador sigui transferit a la memòria com un gran humanista obsessionat per la lluita contra la fam mitjançant l'arboricultura. Aquests dies, un amic meu ha comès excessos en aquesta direcció, fent per manera que un difunt que en vida havia presentat qualitats estimables, hagi tengut un comiat com a mínim equívoc, tota vegada que el vincularia a una noble tradició cultural i literària de la qual es va mantenir sempre lluny. No feia cap falta desfigurar el perfil d'aquesta persona. N'hi ha a bastament accentuant-ne els trets més positius -en darrer cas, sempre es pot dir que fou amic dels seus amics, elogi compartible per Francesc d'Assís i don Corleone-, no és menester anar a cercar na Maria per sa cuina. Amablement voldria adreçar aquestes maldestres paraules al meu amic X., i demanar-li que si algun dia es veu en el cas improbabilíssim d'haver de dir alguna paraula en honor del meu cadàver, no digui res que pugui suggerir que vaig ser un gran arquitecte d'iglús. Amb tota la cordialitat del món, és clar: no som arquitecte ni m'he especialitzat en iglús.